El resultat de la vaga ha estat superior a allò que s’esperava. La indústria molt majoritàriament s’ha aturat i, de forma molt positiva, el comerç ho ha fet molt més que a les dues anteriors vagues generals. Al matí les manifestacions descentralitzades han estat molt importants i les de la tarda a Tarragona, Lleida, Girona i Barcelona han estat massives.
La vaga ha mantingut el pols de la mobilització dels treballadors i treballadores i la demostració, de nou, de la força sindical com a una derivada clau de l’alternativa social; i al mateix temps el concepte de vaga ciutadana que escapa a l’organització sindical clàssica es consolida com a un factor nou que tendeix a tenir un nou i creixent protagonisme en aquesta alternativa.
La vaga ha superat en molt les causes laborals com a detonant de la protesta, encara que la Reforma Laboral votada per PP i CiU, els ERO generalitzats, les retallades als treballadors públics i la negativa patronal a la negociació col·lectiva són un substrat bàsic de la protesta. El paper del sistema financer, amb les ajudes a la banca per una banda i els desnonaments per l’altra, ha actuat de teló de fons on s’afegeixen amb força les retallades sanitàries i l’euro per recepta i les retallades al sistema educatiu públic, incloent la universitat.
La sensació d’injustícia generalitzada ha ajudat a tancar part del comerç de proximitat que coneix i pateix el sofriment de la gent i, al mateix temps, la precarietat i incertesa en el futur immediat de moltes famílies ha actuat d’amortidor de la protesta per pures raons de por i supervivència.
Avui, però, el 15N es quasi més important que el 14. Que sis països europeus hagin convocat vagues generals o parcials i que fins a 22 hagin celebrat protestes de diversos tipus, posant tots la força en la crítica a les polítiques suïcides d’austeritat i retallades i proposant una alternativa per a la majoria de la població per aïllar les polítiques oligàrquiques que ens governen, representades per la Troica, és un avenç insuficient però considerable.
La vaga representa un nou salt qualitatiu en l’empoderament democràtic de molta gent per construir una alternativa a les polítiques d’austeritat i una confluència de diverses experiències, organitzacions i moviments socials i polítics que objectivament es van sumant en la pràctica de la mobilització.
El poder econòmic oligàrquic, la representació política que el sustenta i el marc jurídic, institucional i comunicatiu en el qual s’assenta no ho té tot controlat i lligat. Mobilitzacions com les de l’11 de Setembre a Catalunya i el 14 de Novembre a tot l’Estat tenen un efecte desestabilitzador, sobre el poder establert, que no hem de menystenir. Si a més hi sumem els diversos moviments crítics ja sigui contra els desnonaments, retallades sanitàries i educatives, lluites contra els ERO, lluites democràtiques com el 25S, etc., tot això omple de dubtes els plans de la Troica que Governs com el del PP i abans CiU volien automàticament aplicar als pobles.
La manca de legitimitat democràtica d’aquestes polítiques i d’aquests governants cada cop és més gran, i aquesta tendència s’expressa en les enquestes sociològiques de forma creixent.
Per això la vaga ha estat tan important, com a vector culminant de mobilitzacions creixents del setembre, octubre i novembre.
Segueix sent necessari reforçar la confluència en la mobilització, i segueix sent necessària una alternativa política que expressi fidelment aquest potencial de la mobilització social.
És cert que enmig d’aquest procés contradictori social i polític han aparegut les eleccions de Galiza, Euskadi i Catalunya. Aquestes eleccions només poden recollir parcialment el potencial polític del canvi, però cal apuntar-ho en la bona direcció, el de la suma d’efectius contra l’austeritat i la seva fidelitat a la mobilització social en l’alternativa. Aquí és on el PSOE està perdut, no entén la crisi i per tant no entén la resposta que necessita i demanda la seva base social, i no entén ni respecta les noves dinàmiques d’una demanda democràtica molt superior a la que ofereixen les campanyes electorals.
El dret a decidir-ho tot, el model d’Estat o la prelació de la política sobre l’economia ja no pot distreure’s amb reclams electorals i jocs de miralls, la gent ho vol tot, o com a mínim vol molt més que en els darrers 34 anys.
Així doncs, el 15 hem de ser encara més exigents i optimistes, fer les passes en la direcció correcta per revertir la infàmia patida els darrers 5 anys, amb la paciència que no ha de trencar un calendari electoral incert (el PP frueix de majoria absoluta però pateix la situació d’inestabilitat més forta des de l’arribada de la democràcia) que podria encara oferir sorpreses.
El PP està perdent molt ràpidament legitimitat i el PSOE està en la disjuntiva de si apuntala el sistema, i s’enfonsa amb ell, o planteja una alternativa real per a les persones. CiU no ho té gens fàcil, no podrà limitar molt de temps la potencialitat crítica i subversiva del dret a decidir exercit de forma plena i no en els temes i calendari triats pel partit conservador per mantenir el poder. Al final la gent voldrà decidir-ho tot.
El reforçament el 25N de la Coalició entre ICV i EUiA és un primer pas, però a partir del 26 necessitarem fer salts de llarg abast.
