A hores d’ara, tothom és conscient de les causes de l’augment espectacular de l’atur i els desnonaments. Ningú no dubta a assenyalar com a culpables a les entitats financeres, les quals, després d’haver-se enriquit especulant a costa del dret a un habitatge digne, no han volgut assumir els costos del previsible desastre posterior a l’esclat de la seva bombolla immobiliària. Per sortir indemnes d’un comportament tan manifestament criminal i fraudulent, els bancs i les caixes han comptat amb el suport incondicional dels polítics dels grans partits del règim sorgit durant l’anomenada Transició. La progressiva cessió de sobirania econòmica en l’opac i antidemocràtic entramat institucional de la unió monetària i comercial europea ha permès fer passar com a necessàries i inevitables una suïcida política d’austeritat, combinada amb una desvergonyida política de socialització de les pèrdues dels grans bancs. Si bé les entitats financeres han aconseguit, per ara, pràcticament tots els objectius que s’havien proposat, en el camí han hagut de sacrificar la credibilitat de la façana democràtica gràcies a la qual podien exercir el seu poder mafiós amb certa discreció i escassa contestació popular.
Els anys de falsa prosperitat previs a la darrera gran crisi del capitalisme i, sobretot, la mateixa crisi, són anys de nombroses i doloroses lliçons sobre la disfuncionalitat d’aquest sistema. Avui en destaquem dues. La primera és l’evident incapacitat del capitalisme per produir habitatge barat i de qualitat. Aquest taló d’Aquil•les ha estat reconegut fins i tot per alguns dels seus apologetes més refinats, com el cèlebre economista canadenc John Kenneth Galbraith. L’altra gran lliçó és la de la incompatibilitat entre la democràcia i el capitalisme. Quan el sistema capitalista ha entrat en una crisi profunda, han caigut les màscares. En comptes de regular i ‘refundar’ el capitalisme, tal com havien promès els líders mundials del G-20 durant la tardor de 2008, el que finalment s’ha acabat regulant i retallant són les minvants escletxes de participació democràtica que encara perviuen. Fins i tot s’ha atacat l’elemental dret democràtic a la protesta i a la resistència pacífica, amb nombrosos episodis d’arbitrarietat repressiva, especialment durant les darreres vagues generals.
Com era d’esperar, la darrera crisi del capitalisme també ha fet emergir un poderós moviment democràtic que propugna una ruptura amb l’actual règim plutocràtic i una autèntica refundació de la democràcia sobre una aliança social molt àmplia, que elimini les bases materials que permeten el segrest del sistema de representació política per part de l’oligarquia financera. Seguint la millor de les nostres tradicions, els homes i les dones comunistes formem part d’aquest moviment democràtic, participem de les seves lluites i fem nostre l’objectiu d’un front democràtic del 99% de la població contra la minoria expropiadora de l’1%. Dins el moviment democràtic, la lluita de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) ha destacat per la seva efectivitat i per la capacitat d’aglutinar i mobilitzar la majoria popular a l’entorn de demandes concretes que garanteixin el dret democràtic a viure sota un sostre digne. La PAH ha aconseguit quasi un milió i mig de signatures a favor d’una Iniciativa Legislativa Popular que inclou la dació en pagament retroactiva, el lloguer social i la fi dels desnonaments. En un moment en què els governs de Mas i de Rajoy, assetjats per múltiples casos de corrupció, es mostren dèbils, repressius i insensibles a l’extensió i la intensificació del patiment social, la necessitat d’ocupar els carrers esdevé més imperiosa que mai. És per això que fem una crida a concentrar esforços perquè la convocatòria de la PAH del proper dissabte 16 de febrer, a les 17h, a Plaça Universitat, Barcelona, sigui un exemple de participació massiva, pacífica i democràtica que contribueixi a aturar els abusos del poder financer i a obrir el camí per a un nou procés constituent.
Partit dels i les Comunistes de Catalunya
A hores d’ara, tothom és conscient de les causes de l’augment espectacular de l’atur i els desnonaments. Ningú no dubta a assenyalar com a culpables a les entitats financeres, les quals, després d’haver-se enriquit especulant a costa del dret a un habitatge digne, no han volgut assumir els costos del previsible desastre posterior a l’esclat de la seva bombolla immobiliària. Per sortir indemnes d’un comportament tan manifestament criminal i fraudulent, els bancs i les caixes han comptat amb el suport incondicional dels polítics dels grans partits del règim sorgit durant l’anomenada Transició. La progressiva cessió de sobirania econòmica en l’opac i antidemocràtic entramat institucional de la unió monetària i comercial europea ha permès fer passar com a necessàries i inevitables una suïcida política d’austeritat, combinada amb una desvergonyida política de socialització de les pèrdues dels grans bancs. Si bé les entitats financeres han aconseguit, per ara, pràcticament tots els objectius que s’havien proposat, en el camí han hagut de sacrificar la credibilitat de la façana democràtica gràcies a la qual podien exercir el seu poder mafiós amb certa discreció i escassa contestació popular.