Avís important

L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.

Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.

Més informació Anar al web de Comunistes.cat

Article

Oscar Niemeyer: Era una part de la nostra vida, per Miguel Angel Soria.


Òscar Ribeiro de Almeida de Niemeyer Soares ─"em dic Òscar Niemeyer, no sé per què"─ havia nascut l'any 1907. Tenia quasi 105 anys. L'any 1928 s'havia casat amb Annita Baldo amb la que va tenir l'única filla: Anna Maria (morta el 6 de juny de 2012 amb 82 anys). Dades importants són el 1936 quan coneix Le Corbusier (del que ha estat considerat l'hereu). El 1945 ingressa al Partit Comunista del Brasil, partit del que es deslligarà, juntament amb Luiz Carlos Prestes, l'any 1990. Nogensmenys, la ideologia la mantindrà com es veu en 2005 quan, fent referència a Fidel i Chávez, deia: "El comunisme és el camí".

Recordo haver titulat l'article felicitant-nos pels seus 100 anys: "La utopia els fa centenaris".
El treball el mantenia en dempeus. Aquests últims anys se m'encongia el cor cada cop que arribaven notícies de malalties, caigudes,...que superava per tornar al seu despatx.

Le Corbusier li deia que tenia les muntanyes de Rio als ulls. Niemeyer, amb una agilitat impressionant, dibuixava el cos d'una dona, o els cossos de moltes dones i puntualitzava: "però no és aquest el cas; també hi ha d'altres coses: estan les dones també. La meva arquitectura no és el que Le Corbusier deia, que jo tenia les muntanyes de Rio als meus ulls. S'atansa més al que deia André Malraux, que posseïa un museu íntim on guardava tot allò que havia vist i estimat a la vida. Jo dic sempre que tot el que hi ha en mi és molt més terrible que jo; ell no pensa res més que entremaliadures. És ell el que té les idees més absurdes. De vegades vol fer coses i jo m'he de contenir; és el que m'arrossega en arquitectura: li agraden les corbes, li agraden les dones, li agraden les coses més fascinants. Crec que és això el que fonamenta la vida... Sense la dona no hi ha raó de viure. És inevitable. La dona és la companys de l'home. És indispensable. És l'encarnació de l'ésser humà, la reina dels homes. Ella és fantàstica, no?".




Aquestes idees les va deixar resumides en un poema:

No és l'angle recte que m'atreu.
Ni la línia recta, dura, inflexible,
feta per l'home.
El que m'atreu és la corba lliure, sensual.
La corba que trobo a les muntanyes
del meu país,
al curs sinuós dels seus rius,
a les ones del mar
als núvols del cel,
al cos de la dona preferida.
De corbes està fet tot l'Univers.
L'Univers corb d'Einstein.
Camarada, que la terra et sigui lleu.

-- Publicat per Comunistes de Catalunya a Avant el dia 12/06/2012 09:57:00 a.m.