Lenin hace anotaciones en los escalones de la tribuna en una sesión del III Congreso de la Internacional Comunista, en 1921. Al maig del 1931 la Internacional Comunista marca com a prioritat el dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya.
La creació, el novembre del 1932, del Partit Comunista de Catalunya (PCC) és el resultat de diferents esdeveniments que s’inicien alguns anys abans al si del Partido Comunista de España (PCE) i la lectura que, d’aquests fets, n’efectua la Internacional Comunista (IC).
Si ens remuntem una mica en el temps, el 1924 els comunistes catalans tan sols compten amb unes poques desenes de militants i només en algunes poblacions, tendint inclús a reduir-ne el número. No obstant, la tardor del mateix any s’incorporen al PCE els Comités Sindicalistas Revolucionarios (CSR), liderats per en Joaquín Maurín. Aquests s’han separat de la CNT dos anys abans i la seva incidència és important a Catalunya i a València. La seva incorporació fa que neixi, dins de l’organització del PCE, l’anomenada Federación Comunista Catalana-Balear (FCCB).Ja des d’un bon començament, la relació entre les direccions del PCE i de la Federación és tibant, a causa, fonamentalment, de la falta d’autonomia que reclama en Maurín i de la visió diferent que tenen, tant sobre la concepció nacionalista com de la seva relació amb altres forces d’esquerra.
Els comunistes catalans exigeixen una democratització més gran de l’aparell del Partit, reclamant que s’apliqui el centralisme democràtic, el qual ja havia estat practicat
pels bolxevics en l’època leninista. Rebutgen els intents del PCE de crear una nova força sindical per entendre que afebleix la classe treballadora, i s’enfronten a la
IC en la seva consigna de “classe contra classe”,ja que advoquen per la unitat d’acció amb altres forces d’esquerra en la lluita a favor de la república.
A aquests factors s’uneix la diferent visió que sobre el nacionalisme català té la direcció del PCE, encapçalada per en José Bullejos , i que en Maurín rebat basant-se en les tesis d’en Lenin sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles.
Finalment, el juliol del 1930, en Maurín és expulsat del PCE, la qual cosa provoca l’escisió de la pràctica totalitat de la FCCB, que abandona el Partit.
Aquesta escisió és una de les claus principals per entendre la creació del PCC i un dels motius de l’enfrontament sagnant que es produirà al principat entre comunistes i es perllongarà fins a la guerra civil, ja que de la FCCB en neixerà el Bloc Obrer i camperol (BOC) i d’aquest el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Segueix llegint
Podeu llegir també un resum de l'article a:
http://www.rebelion.org/hemeroteca/spain/040501pcc.htm
