1. Uns valors compartits: radicalitat democràtica i cultura federal.
IU, ICV i EUiA comparteixen una sèrie de valors polítics, a partir de la diversitat de sensibilitats que representen, propis de les tradicions polítiques de l'esquerra transformadora i verda, que permeten construir una posició comuna sobre la crisi constitucional que viu l'Estat espanyol i el dret a decidir.
Valors com la radicalitat democràtica, el republicanisme, la solidaritat o l'internacionalisme, que formen part de la cultura federal i que han fet possible que tant IU com ICV-EUiA hagin assumit, tradicionalment, el principi del dret a l'autodeterminació dels pobles, la defensa del caràcter plurinacional i plurilingüe de l'Estat espanyol i la construcció d'una Europa social i federal.
IU i ICV-EUiA sempre han defensat el ple desenvolupament dels autogoverns i la necessitat d'avançar cap a un model d'Estat federal. Així, les dues formacions van donar suport a la segona generació d'estatuts d'autonomia amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, model que l'Estatut d'Autonomia d'Andalusia va generalitzar, i a la lectura federal de la Constitució que implicaven aquests estatuts.
ICV-EUiA valora molt positivament el treball realitzat pel Grup de l'Esquerra Plural i la seva defensa de l'autogovern de Catalunya i del dret a decidir en diferents votacions al Congrés.
2. Crisi constitucional, crisi del model de la transició.
Vivim una profunda crisi que té una dimensió europea i que afecta, de forma especial, als països del sud d'Europa, com a conseqüència de les polítiques neoliberals imperants.
En el cas espanyol aquesta crisi, a més, ve determinada per l'esgotament del model sorgit durant la Transició democràtica. Avui el sistema polític caracteritzat pel bipartidisme està profundament qüestionat, les polítiques de retallades de drets socials i la reforma laboral trenquen el contracte social sobre el qual es basa el sistema democràtic i la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de juny de 2010 i el procés de recentralització impulsat pel Govern del PP han provocat una profunda crisi constitucional.
La sentència del Tribunal Constitucional no només afecta l'Estatut català, sinó que també a gairebé tots els estatuts d'autonomia de segona generació: limitant el desenvolupament dels autogoverns, negant la participació de les CCAA en les decisions i organismes de l'Estat, un dels elements federalitzants dels nous estatuts, i facilitant la permanent intromissió competencial del Govern de l'Estat en àmbits propis de les CCAA.
Segons aquesta sentència les aspiracions de més i millor autogovern i de reconeixement nacional de Catalunya, plasmades en un Estatut pactat amb l'Estat i aprovat en referèndum per la ciutadania, no tenien cabuda en el marc constitucional, manifestant a més que no era possible fer una lectura federal de la Constitució.
La resposta del Govern del PSOE a la sentència va ser de passivitat absoluta, no es va proposar cap sortida ni jurídica ni política que permetés superar els efectes de la sentència. I l'actual Govern del PP està fent una ofensiva contra les autonomies, a les quals acusa falsament de la crisi, per justificar un procés d'involució autonòmica i de recentralització. El procés de recentralització afecta també als municipis amb un projecte de reforma de l'administració local que buida de contingut el poder local.
Si bé és cert que CiU, la dreta nacionalista, va intentar instrumentalitzar de manera partidista el malestar existent a Catalunya i el dret a decidir, convocant unes eleccions de manera oportunista per capitalitzar la manifestació de l'11 de setembre, i així evitar el debat sobre una polítiques econòmica antisocials, és evident que la desafecció cap a l'Estat té bases objectives i és àmpliament compartida a Catalunya.
Les massives manifestacions celebrades a Barcelona el 10 de juliol de 2010 i l'11 de setembre de 2012, així com els resultats de les eleccions al Parlament posen de manifest que la majoria de la ciutadania de Catalunya no accepta l'actual marc estatutari i constitucional i reclamen exercir el dret a decidir per resoldre l'actual situació.
La ruptura del pacte constitucional va tenir, també, una dimensió socioeconòmica amb la reforma al setembre de 2011 l'article 135 de la Constitució, per la qual les polítiques neoliberals d'austeritat adquirir rang constitucional.
Per tot això l'actual estat de les autonomies i el marc constitucional han de ser superats en un procés que reconegui el dret a decidir i garanteixi tots els drets socials.
Dret a decidir, que volem deixar clar, encara que no sigui objecte de la present declaració, ha d'arribar al costat dels drets nacionals que defineixen la identitat també als drets socials que defineixen la realitat en la qual afrontem l'actual situació de crisi.
3. El dret a decidir, un principi democràtic.
IU i ICV-EUiA coincideixen en la necessitat de propiciar el diàleg entre les forces polítiques de l'Estat i les forces polítiques catalanes per garantir una sortida democràtica i pactada a la crisi del model territorial de l'Estat.
Quan una part substancial de la població d'un territori qüestiona el marc institucional existent i manifesta la seva aspiració a la sobirania, en lògica democràtica, cal establir els mecanismes legals per conèixer la voluntat dels ciutadans i ciutadanes d'aquest territori.
En cap cas pot esgrimir la Constitució o la legalitat per oposar-se a la celebració d'un referèndum a Catalunya. No es tracta d'un problema jurídic sinó de voluntat política i, en qualsevol cas, les lleis poden ser reformades per fer possible que la ciutadania pugui exercir el dret a decidir lliurement el seu futur.
En aquest sentit, IU i ICV-EUiA exigeixen al Govern de l'Estat-que té la competència per convocar referèndums-que negociï amb les forces parlamentàries de Catalunya la celebració d'un referèndum que permeti conèixer la voluntat de la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur polític , acordant les condicions i procediments per a la seva celebració.
Per IU i ICV-EUiA l'exercici del dret a decidir s'ha de basar en la voluntat de negociació amb l'Estat utilitzant els mecanismes legals existents o acordant la seva reforma, si es considera necessari, en el respecte per la pluralitat d'opcions existents a la societat catalana , en el rebuig a qualsevol intent d'enfrontar la societat catalana per sentiments identitaris, en la construcció d'una majoria política i social favorable a l'exercici del dret a decidir, en el compromís polític d'acatar els resultats i d'impulsar les negociones necessàries per concretar la voluntat de la ciutadania.
En síntesi, es tracta d'aconseguir la màxima legitimitat democràtica, política i jurídica possible davant aquells que neguen tota possibilitat d'exercir aquest dret.
La celebració del referèndum no suposa el final del procés. Un cop coneguda la decisió de la ciutadania de Catalunya, hauran d'acordar els canvis constitucionals necessaris per fer possible la voluntat popular.
En aquest procés no només està en qüestió el futur de Catalunya, sinó que també està en joc la credibilitat democràtica de l'Estat davant la societat catalana i espanyola i davant la comunitat internacional.
El dret a decidir, no pressuposa cap resposta ni model predeterminat. Aquest dependrà de la lliure decisió dels ciutadans i ciutadanes i de la voluntat dels partits majoritaris a les Corts i dels grups parlamentaris catalans d'acordar una relació entre Catalunya i l'Estat sobre noves bases, que en qualsevol cas hauran de ser sotmeses a consulta ciutadana.
Per recompondre la relació de Catalunya amb l'Estat, en aquests moments, només hi ha un camí, resoldre el que va quedar sense solució durant la Transició: el reconeixement constitucional del caràcter plural d'un estat format per nacions, nacionalitats i regions, cultural i lingüísticament .
Una pluralitat nacional i regional que hauria de ser un element central de la identitat compartida de l'Estat, compatible amb valors com la fraternitat i la solidaritat entre els seus diferents components.
IU i ICV-EUiA manifesten la necessitat de donar una oportunitat al diàleg per a un nou pacte, amb una profunda reforma de la Constitució en un sentit republicà, federal, plurinacional, i solidari que incorpori el dret a decidir dels pobles que componen l'Estat .
El segle XXI ha de ser el segle de les sobiranies compartides. Sobiranies compartides en el marc de l'Estat i d'Europa, superant les velles concepcions dels nacionalismes tradicionals excloents i sobirania que al seu torn facin compatible els protagonismes i la participació popular i ciutadana.
IU i ICV-EUiA estan fermament compromesos en l'inici d'un procés constituent en el conjunt de l'Estat i de Catalunya que suposi no només un nou model d'Estat, sinó també un nou model polític, social i econòmic que garanteixi una nova política radicalment democràtica que desterri la corrupció de la política i un nou model econòmic, ecològic i socialment just.
4. Compromisos.
IU i ICV-EUiA es comprometen a:
- Donar suport a l'exercici del dret a decidir del poble de Catalunya i dels altres pobles de l'Estat que manifestin la seva voluntat d'exercir aquest dret.
- Reclamar i afavorir un procés de negociació entre les forces polítiques de l'Estat i les forces polítiques catalanes per acordar la celebració d'un referèndum sobre el futur polític de Catalunya i propiciar les reformes legislatives necessàries per a la convocatòria.
- Treballar conjuntament de manera coordinada per un model d'Estat federal, plurinacional, social i republicà, que incorpori el dret a decidir.
