Les organitzacions sindicals, son subjectes importantíssims del Moviment Obrer, el seu paper en la acció sociopolítica, a la politització dels treballadors als centres de treball, a la construcció de las aliances socials esdevé fonamental, per la construcció de la identitat de classe, per la resposta de classe davant la crisi.
1. Estem immersos en una crisi política y democràtica, fruit de un canvi de les regles de joc, on la economia governa la política. Fruit de això estem en una profunda crisis econòmica, i que al menys en el nostre país, s’ha convertit en una crisi institucional, de descrèdit d’una part important dels partits polítics.
2. El liberalisme ha guanyat la batalla de les idees i ha imposat els seus valors, l’ individualisme i el mercat com a objectiu, on només es té en compte el cost i el rendiment econòmic de certes mesures, a curt termini, sense importar el cost en termes socials i humans. Idees i valors que han estat assumits per una bona part de la nostra societat, tot i que la contestació social comença a ser important.
3. El neoliberalisme està imposant les seves receptes per sortir de la crisi econòmica que està pagant la classe treballadora en termes de qualitat de l’ocupació, de desequilibri sectorial (per tant d’empitjorament de les condicions de treball), d’atur, de pèrdua de drets socials i laborals, que van caient sobre nosaltres, la classe treballadora, a cada Consell de Ministres, en el que alguns ja anomenen els divendres negres.
Així, a Espanya, tant a la última etapa de Govern socialista com amb el govern del P.P., i a Catalunya amb el Govern de CiU, es retallen drets de ciutadania bàsics, com la Sanitat, l’Educació, el dret a la justícia gratuïta; endurint l’accés a les pensions, facilitant l’ acomiadament fins a fer-lo cada cop més “lliure” i més barat; reduint els drets de la representació sindical en cas d’ ERO, i eliminant el control de l’ Administració per verificar la causa, augmentant la indefensió dels treballadors i treballadores davant dels ERO’s; rebaixant les indemnitzacions per acomiadament, limitant de forma impensable el dret a la negociació col•lectiva,.... Tot en benefici de “flexibilitzar” més el “mercat de treball” per destruir més i més fàcilment l’ocupació com reflecteixen les dades oficials. En definitiva, carregant-se drets socials i laborals que han costat molts anys, i moltes lluites dels treballadors y de les classes populars aconseguir.
4. El cost de la crisi en termes d’ocupació ha estat terrible. Als darrers cinc anys, des de l’ inici de la crisi fins ara, Catalunya ha perdut més del 20% dels seus llocs de treball, més de 600.000, 1 de cada 5. Els sectors Industrials han perdut més del 35% de la seva ocupació i el sector de la Construcció més del 64%. El sector Serveis ja representa el 75% del treball assalariat. La pèrdua d’ocupació dels sectors industrials està configurant una composició diferent del teixit productiu, en sentit contrari al que propugnem.
Cinc anys després de l’esclat de la bombolla immobiliària ens trobem amb que el nombre de cotitzants a la Seguretat Social és similar al de l’any 2000, afegint-li 6 milions d’aturats i aturades.
L’atur ha pujat en quasi 640.000 persones, i d’aquestes el 64% no cobra cap tipus de prestació. Ens hem de remuntar a finals dels anys 80 per trobar una cobertura d’atur tan baixa.
El cost de la crisi també ha estat gran en termes de pèrdua del poder adquisitiu dels salaris, que han patit una important reducció en aquest període, no sols per les retallades salarials dels empleats públics, sense precedents, sinó també perquè la crisi ha servit d’ excusa fins i tot en empreses i sectors que no la patien per rebaixar-los. Ha passat el mateix amb la congelació de les pensions, que afecten al sector més feble de la classe treballadora. Mentre es manté una política fiscal que no grava les grans fortunes i que es nodreix, de forma molt majoritària de les rendes del treball.
I paral•lelament a aquesta situació de precarietat, i pobresa en molts casos, d’una part de la classe treballadora, es transvasen diners públics al capital econòmic i financer, i mentre se’ns continuen demanant sacrificis, afloren casos de corrupció política continuada a Catalunya i a Espanya que afecten greument a la Casa Reial, a CiU i al PP, amb processos judicials oberts, que a altres països d’ Europa, amb major cultura democràtica, ja haguessin fet caure els governs respectius.
5. Tenim una Unió Europea governada pel liberalisme a ultrança, que amb les receptes de l’ austeritat ha creat una verdadera recessió al conjunt de la Unió, que va començar afectant les economies del Sud (Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya) però que ja afecta a les grans economies de l’Euro, com França i en menor mesura Alemanya. L’austeritat proclamada sobre la despesa social, contravé en aquest context de recessió , fins i tot les orientacions de governs tan poc sospitosos de ser d’esquerres com els d’ EEUU, o d’ Institucions, - en aquest cas sense que serveixi de precedent- com l’ FMI. Aquestes directrius polítiques estan afeblint greument l’ Estat del Benestar Europeu, una de les nostres senyes d’identitat, davant altres models més des cohesionats.
Una Europa que ha decebut als seus ciutadans, que cada dia recull més desafecció, perquè està governada pels mercaders, i per a ells, no per a els ciutadans i ciutadanes . Hem vist astorats com el gran capital dicta les regles de la política i treu i posa governs, per sobre les decisions democràtiques dels ciutadans i ciutadanes d’aquells països.
6. El grau de submissió del Govern Espanyol als dictats d’aquesta Unió Europea causa estupor i fins i tot vergonya. Al capdavant d’aquestes directrius d’austeritat es troba la Canceller alemanya Merkel, que amb una visió a curt termini, ataca les economies europees que són els principals clients dels seus productes, i que per tant afectarà a curt termini la seva capacitat productiva.
Tot això es fa, tant pel govern espanyol com per la “troika” europea sense tenir en compte la destrossa social que causen les seves decisions ni com afecta això la cohesió social del nostre país, amb un 21% de la població catalana en risc d’exclusió social. I una part important que ja hi és.
Aquesta submissió del govern del P.P. sobrepassa la cessió de la sobirania nacional. Alhora el P.P. ens vol vendre una “Pàtria” uniforme, autoritària, sense matisos, ni respecte a les identitats culturals i nacionals, rància i obsoleta, que recorda temps de la dictadura feixista. Per assolir adeptes a aquesta visió apel•len als sentiments de molts catalans intentant provocar un conflicte lingüístic inexistent al nostre país, entre d’altres coses, amb la nova Llei d’ Educació LOMCE.
7. Avui es necessari la construcció del consens polític i social, per fer possible un Pacte Democràtic per la defensa de l’Estat del Benestar.
8. Catalunya necessita amb urgència restaurar el dany que se li ha fet al seu teixit industrial, verdader motor de l’economia catalana, i per extensió de l’economia espanyola, i aprofundir el marc català de relacions laborals que canalitzi les interlocucions necessàries entre l’empresariat i els representants dels treballadors i treballadores.
Necessita la inversió en sectors productius d’alt valor afegit, aprofundir en I+D, i aprofitar la formació dels nostres joves per a que reverteixi en creació de riquesa per a Catalunya i els catalans i catalanes, alhora que oferim un futur individual i col•lectiu a les noves generacions i aturem la fuita de joves preparats cap altres països.
9. En aquest context tant difícil per a la classe treballadora, necessitem unes organitzacions sindicals fortes, que apleguin les aspiracions actuals de la classe treballadora, del conjunt de la classe, dels que tenen feina i dels que no la tenen. Avui defensar els drets dels treballadors i treballadores en atur, i organitzar-los per a que siguin subjecte de la seva lluita, ser part de la lluita de tots i totes per el dret al treball. Això correspon majoritàriament a les organitzacions sindicals de classe, però no sols, sinó també al conjunt de les organitzacions que componen el moviment obrer. Quasi 900.000 treballadors i treballadores de Catalunya no tenen feina. Una part molt important, 2 de cada 3, no te cap ingrés. És una responsabilitat històrica organitzar-los, combinant les noves i les velles formes de fer-ho.
El moviment sindical te avui reptes, en quantitat i en qualitat, que segurament no ha tingut mai en la mateixa mesura. Una de les importants, sinó la que més, és el dret a la Negociació Col•lectiva, molt en risc en l’ actualitat. La Negociació Col•lectiva és el “ Leith motif ”, l’origen i l’objectiu principal del Sindicalisme: Aplegar interessos i forces per aconseguir millores de les condicions de treball i de vida.
La fortalesa del moviment sindical, avui rau en fer visible la seva utilitat a la classe, en donar sortides a la complexa situació econòmica, laboral i social, però també en comptar amb la gent, en tenir en compte les seves idees, la seva diversitat, en definitiva la seva participació en els canvis.
Avui les organitzacions sindicals necessariament han de ser plurals, en tots els seus estaments, perquè la classe és més plural que mai. Han d’ aprofundir la democràcia interna, on el debat de les idees determini la síntesi i l’acord, fugint de vells esquemes autoritaris que a mig termini són estèrils i afebleixen l’organització. És bàsic, a la nostra opinió, que els treballadors participin, se sentin subjectes protagonistes en la construcció de la proposta, de la acció y de les decisions que afectaran de forma important els seus drets, abans que els Sindicats les prenguin de forma definitiva.
Les organitzacions sindicals, son subjectes importantíssims del Moviment Obrer, el seu paper en la acció sociopolítica, a la politització dels treballadors als centres de treball, a la construcció de las aliances socials esdevé fonamental, per la construcció de la identitat de classe, per la resposta de classe davant la crisi.
En aquest sentit, l’aposta estratègica sindical col•lectiva del PCC, continua sent Comissions Obreres, si be es pot donar en algun cas que militants del partit siguin afiliats d’altres forces sindicals. És des d’aquesta aposta, des del nostre compromís, que manifestem la nostra inquietud respecte a formes, al nostre parer, autoritàries de dirimir discrepàncies de tipus polític i sindical, com les que s’han donat en algunes organitzacions de fa un temps.
La nostra aposta estratègica per les CCOO, no obsta per la necessària relació que como comunistes hem de tenir amb altres organitzacions sindicals.
10. La situació de crisi global, que pateix Catalunya, fa necessària la creació d’un ampli front d’aliances on hi participin les organitzacions polítiques, socials, sindicals, veïnals, professionals, etc. per crear un nou i molt plural espai d’esquerres alternatiu, on hi sigui tothom que es reclami de l’esquerra. Que tingui com a objectiu donar un tomb a l’actual situació, amb propostes concretes i creïbles, per fer front a l’hegemonia del liberalisme i pugui instaurar altres formes de governar els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i restablir els seus drets.
En aquest nou espai polític el món del treball ha de jugar un paper cabdal . El Partit dels i les Comunistes de Catalunya, manifesta la seva voluntat política de ser-hi, a tots els espais de lluita on les nostres forces ho permetin i molt especialment al Moviment Obrer. El procés endegat per a la Unitat dels i les Comunistes de Catalunya per configurar un nou partit, és un pas en aquesta direcció.
Òbviament som més ambiciosos, volem (en el sentit expressat per Gramsci), guanyar, i ajudar a guanyar l’hegemonia de les idees per l’esquerra del nostre país, sense renunciar a la nostre aspiració de l‘ emancipació de la classe obrera, per la transformació social, per el socialisme. Posem la nostra experiència, les nostres idees, la nostra voluntat política, i impulsarem la nostra militància al servei d’aquest gran objectiu, clau avui per superar la crisi des d’una perspectiva d’esquerres. Crèiem que és necessari i possible.
Barcelona, 25 de Maig del 2013.
