Si es capaz de temblar de indignación cada vez que se comete una injusticia en el mundo, somos compañeros, que es lo importante.
Che Guevara
Després d'una declaració política i la posada en escena d'instruments unitaris, el PCC i el PSUC-viu obren a Catalunya un procés a la unitat a les fraccions, espais i persones que se senten comunistes, amb el noble objectiu de construir un partit comunista fort, capaç de contribuir a derrotar el capitalisme. Alguns companys expliquen i escriuen que l'objectiu de la unitat és "refundar el PSUC i tancar les ferides dels últims trenta anys".
Al meu entendre, aquesta afirmació pressuposa dues idees que poden confondre més que ajudar a un procés de convergència: la primera delimita implícitament la unitat comunista a les famílies de tradició psuquera. La segona suggereix que la ruptura del PSUC va ser un error o una conseqüència de debats no resolts.
Tot i que mai vaig militar al PSUC, em puc reconèixer en el Partit fundat al juliol de 1936 com a secció de la Internacional Comunista. Dit això, el problema rau a crear un imaginari col·lectiu sense cap base real. No podem refundar aquell partit perquè cada moment històric i cada espai geopolític ha elaborat un moviment revolucionari i un intel·lectual col·lectiu d'acord amb el seu temps. En 1905 els camperols i obrers revoltats i els primers soviets van ser el gresol- juntament amb uns pocs marxistes russos- d'un nou PSDR (bolxevic). Una dècada després, les trinxeres d'Europa es dessagnen i milers de treballadors es mobilitzen reclamant pau, terra, treball ...; aquells llots van forjar desenes de partits-anomenats comunistes i obrers-agermanats per un ideal comú. La descomposició dels imperis asiàtics va aixecar als camperols xinesos en una marxa de milers de quilòmetres. La lluita anticolonial i antiimperialista, l'experiència del moviment guerriller a la serra i les vagues estudiantils a la universitat van ser les bases sobre la qual es va crear el 1965 el Partit Comunista de Cuba. I així podríem seguir ..., és el moviment el que crea l'òrgan i no a l'inrevés.
El suggeriment de tancar les velles ferides dels últims 30 anys, més enllà d'una bona intenció, amaga moltes vegades un error estratègic; confondre la unitat comunista amb la unitat de l'espai de l'esquerra que representa la coalició ICV-EUiA, o enfrontar-ho com un problema identidari. Aquesta confusió ha acabat sempre per debilitar l'esquerra i fracturar l'espai comunista. No tinc cap dubte que un espai comunista fort pot ser resolutiu per a la formació d'un nou referent sociopolític que aglutini l'esquerra transformadora catalana. Però sense apriorismes i situant el paper de cada espai. Els partits comunistes no poden ser mai ostatges dels processos o coalicions electorals; senzillament perquè la seva funció és diferent.
Per tant el procés d'unitat no és una estratègia ordida per al retrobament d'una part dels hereus (PSUC-viu, PCC, ICV) del PSUC, perquè la seva història de llums i ombres pertany al segle XX (que segons Hobsbawn va de 1914 a la dècada dels 90) i hem convingut que volem constituir-nos com un espai comunista del segle XXI. I això perquè estem davant d'un canvi d'època on el capitalisme pretén augmentar el guany arrasant el gènere humà i els recursos del planeta. Per tant, el que avui està en discussió és la re-fundació d'un nou paradigma revolucionari.
Acabo el tema del PSUC amb una anècdota i amb una referència al PCE.
Sobre el PCE, també puc dir que encara que no vaig militar mai en ell, forma part de l'herència biològica que em va deixar el meu pare. Alguns personatges estan explicant interessadament que el nou partit serà un satèl·lit desvalgut del PCE. Més enllà de les tensions històriques entre el PSUC i el PCE, el procés obert per construir un partit comunista a Catalunya parteix de la plena sobirania del subjecte (el poble treballador català) i de la seva relació històrica amb altres subjectes. Això forma part de la tradició històrica PSUC-PCE, on les tensions mai van ser en clau Catalunya-Espanya sinó per diferències polítiques o estratègiques. Ara, que jo sàpiga no es planteja cap canvi en aquesta visió de germanor de lliure adhesió.
L'anècdota: Un comunista que havia estat el màxim responsable de la revista Mundo Obrero relatava la desaparició de l'escena política del PSUC com una operació de taxidermista. Es tractava de clavar una agulla al coleòpter (PSUC) i deixar que amb el temps s'anés morint per dins, mentre la seva aparença externa, als ulls de la gent, no s'alterava.
A part de molta generositat i humilitat, el nou espai comunista té com a repte recollir la tradició del pensament materialista, de la dialèctica i de la filosofia de la praxi com a anàlisi per entendre i transformar la realitat. Però sobretot té el repte de retroalimentar el seu bagatge cultural amb les noves xarxes i moviments socials.
Quan l'anomenada crisi econòmica s'ha transformat en una qüestionament sostingut del propi règim pactat en la Transició: corrupció, sistema judicial, Estat autonòmic, monarquia, bipartidisme, drets socials, llibertats públiques ..., el sentit dels comunistes és formar part, i algun cop ser hegemònics, de les marees que pretenen una ruptura democràtica per obrir un nou procés constituent. Per tant, el programa de la majoria és el nostre. Cap canvi social rellevant es va fer amb un programa polític que ocupés més d'un foli.
El nostre programa és el de la ruptura democràtica per construir el socialisme, però quin és el paper del Partit. El paper del Partit també es defineix fent. Amb tot, per la meva experiència en els últims anys crec que no podem ser un lobby de poder de cap referent electoral, sindical o institucional. El Partit és un intel lectual col·lectiu amb capacitat pròpia i amb independència de qualsevol poder. Una de les funcions centrals ha de ser la lluita d'idees, constituir consciència de classe per donar poder al subjecte revolucionari.
No oblidem que l'objectiu constituent d'un partit comunista és fer la revolució. La democràcia interna i el com ens organitzem és un tema que requereix d'una dosi d'autocrítica i de debat important.
Estem davant d'un procés que ha d'obrir les finestres de totes i tots els comunistes, amb un únic veto: als arribistes i als pessimistes històrics, i amb un únic objectiu: donar a l'esperança fonamentació científica.
Juan Medina
Comunista en el PCC i sindicalista
26 de Juliol de 2013
