Conferència de Joan Josep Nuet i Pujals, coordinador general d’Esquerra Unida i Alternativa
Catalunya: Llibertat i drets socials
Conferència de Joan Josep Nuet i Pujals, coordinador general d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA).
Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Barcelona, 13 de setembre
Bona tarda a tothom. Vull en primer lloc fer tres agraïments: el primer al Col·legi de Periodistes per acollir aquest acte; en segon lloc a les paraules de presentació del periodista Ramon Miravitllas i, en tercer lloc, a la presència d’amics i amigues de l’esquerra social i política del nostre país.
Vull condemnar l’agressió feixista a la delegació del Govern de la Generalitat a Madrid. Cap indiferència davant del feixisme.
En primer lloc vull fer una valoració de l’11 de Setembre d’enguany.
Sens dubte hem assistit a una mobilització cívica, massiva, pacífica i democràtica d’una part molt important de la societat catalana que, igual que les manifestacions de juliol de 2010 i de l’11 de Setembre de 2012, marca el camí d’un poble que vol decidir, sí o sí, el seu futur.
No podem permetre doncs que aquest anhel sigui utilitzat amb finalitats partidistes que busquen mantenir-se en el poder per seguir escanyant al nostre poble amb les retallades i la submissió al poder financer.
Un poble empoderat ja no ha d’aturar-se i ha de reclamar decidir-ho tot, sense límits. Tampoc acceptem que les opcions legítimes de parts molt importants de la societat catalana siguin manipulats pel PP utilitzant les anomenades “majories silencioses” que no van sortir al carrer, enfrontant-les a la mobilització del dimecres (11 de Setembre de 2013). Ja n’hi ha prou de jugar amb les identitats de forma irresponsable, volem una societat lliure i plural, amiga d’altres pobles i socialment justa i inclusiva.
Cal que el Govern espanyol escolti i s’apresti a respectar i dialogar i cal que la societat espanyola comprengui que fruit d’aquestes mobilitzacions no esperem res més que pobles mes lliures i societats mes justes, democràticament articulades.
No creiem en la paraula ni del president Mas ni del president Rajoy, perquè no confiem ni que Mas pugui alliberar Catalunya ni que Rajoy pugui regenerar Espanya. Només els hi demanem que acordin donar la paraula al poble i que de cap manera rebaixin el Dret a Decidir per afavorir els seus càlculs electorals. No hi va haver “majoria extraordinària” i les preteses “eleccions plebiscitàries” són un intent de frau a la voluntat de decidir del poble de Catalunya.
Deixeu-me fer una prèvia al tema central que avui ens ocupa. Vull manifestar la meva repulsa absoluta a una intervenció militar estrangera a Síria. D’aquells que asseguraven, amb vehemència, que hi havia armes de destrucció massiva a l’Iraq, avui no podem creure que son portadors de la democràcia i el progrés al poble sirià; més aviat porten noves i més cruels formes de dominació que les actuals, sempre mogudes pel lucre i la submissió dels pobles. Tanco el parèntesi.
No és la meva intenció en aquesta conferència titulada ‘Catalunya: Llibertat i drets socials’ fer una anàlisi exhaustiva de la situació de Catalunya ni mostrar una tirallonga de dades polítiques, socials i econòmiques que expressarien científicament la preocupació que sento per la situació del país. Crec que la conferència celebrada en aquest mateix escenari pel company Jordi Miralles el 8 de maig de 2012, titulada ‘Catalunya avui: Unitat i alternatives’, o els documents polítics de la 6a Assemblea Nacional d’EUiA ja van exposar encertadament com estàvem fa un any. Avui és constatable que estem pitjor en tots els sentits: atur i precarietat laboral; pobresa i malnutrició infantil; desindustrialització i manca d’inversió en i+d+i; frau fiscal i corrupció política; desmantellament dels sistemes públics de salut i educació; desnonaments i manca d’habitatge públic i lloguers socials; augment desorbitat de les taxes universitàries; atac al poder local i recentralització, etc.
El dèficit social que pateix Catalunya equival a 7,6 punts percentuals del seu PIB i només una part petita podria ser atribuïda al dèficit fiscal que suporta respecte a la resta de l’Estat. La major part d’aquest dèficit s’ha d’atribuir a la política fiscal regressiva aplicada tant per governs del PSOE com del PP, sempre amb el suport de Convergència i Unió. I si a això li sumem les escandaloses xifres del frau fiscal, la quantitat que apareix sí que constitueix un veritable espoli. Però en aquest cas beneficia a uns sectors socials i econòmics molt determinats, en contra de la majoria de la ciutadania i especialment de les capes mitges i sectors populars.
L’Àrea d’Economia d’EUiA, encapçalada pel company David Rodríguez, ha elaborat un informe que farem públic les properes setmanes. Fet a partir de dades oficials, demostra que com a màxim un 16% del frau social que pateix Catalunya es deu al sobredèficit fiscal de Catalunya amb Espanya, o sigui, un mínim del 84% del dèficit social es deu a la desfiscalització (rebaixes al rics) i al frau, que són al cor de les opcions votades i triades per CiU i PP, especialment.
Si aquest aspecte que acabo de mencionar no pateix reformes i canvis radicals, la paraula “sobirania”, es converteix en paper mullat o en arenga per a incauts patriotes, al servei d’interessos ben particulars allunyats del bé comú.
Ens trobem en un moment en què cal prendre decisions: com a persones, com a formacions polítiques i com a societat. En el meu cas, no em resigno a contemplar com el sistema, en base a la generalització dels seus comportaments especulatius i corruptes, intenta negar la política com a forma de transformació de la realitat. El que es pretén veritablement és que, en absència de política i mitjançant el populisme i el feixisme, les formes de dominació puguin governar aquesta situació de crisi de la vella política, impedint l’aparició d’una alternativa i donant temps així a la recomposició del vell sistema.
Després de sis anys de crisi, cada vegada més gent sap que les polítiques d’especulació econòmica i el sistema polític que les ha sustentat, que ens van dur a la crisi el 2008, difícilment ens en trauran aquest 2013 o el 2014. I també saben que ha arribat el moment d’aixecar la bandera d’una alternativa global per no ser condemnats, no ja a viure pitjor que els nostres pares, sinó, al pas que anem, a viure pitjor que els nostres avis.
La crisi que patim té una triple expressió: és social, és democràtica i és nacional. Cal doncs construir l’alternativa en cadascun d’aquests àmbits. Per això vull centrar aquest preuat temps del que disposo i tota la vostra atenció a donar elements per a aquesta alternativa. Ho faré en quatre apartats:
1. Davant de la crisi social, cal la Catalunya de tots els drets.
2. Davant de la crisi democràtica, cal la Catalunya de la regeneració democràtica.
3. Davant de la crisi nacional, cal la Catalunya lliure i d’un sol poble.
4. Cal des de Catalunya aportar unitat per a la ruptura democràtica.
1. La Catalunya de tots els drets
No podem entendre una Catalunya plena sense un país cohesionat socialment i amb un ampli protagonisme dels sectors populars del nostre poble, on per a nosaltres el paper de la classe treballadora ha de ser medul·lar.
Creiem en una política que beneficiï al conjunt de la ciutadania i que aïlli als sectors més especulatius, corruptes i oligàrquics. Aquests són els veritables protagonistes actius de la crisi, que no creuen ni en una economia productiva ni en una democràcia plena al servei d’un creixement socialment just i ambientalment sostenible.
Pensem que els 26 anys de governs de CiU a Catalunya han aprofundit aquest model insensible socialment i que, en la crisi actual, han augmentat qualitativament el seu rumb vers un veritable ‘canvi de model’, que sentencia el limitat estat del benestar del qual hem gaudit en els darrers 30 anys.
Tots els drets humans són la base civilitzatòria de la nostra societat i Catalunya deixaria de ser en la mida en què no desenvolupés plenament aquest anhel.
No acceptem la idea de “primer el país” i després ja definirem com i qui el governa. Per a nosaltres, Catalunya i la pròpia democràcia estan intrínsecament vinculades a una cohesió social sense la qual les paraules ‘Catalunya’ i ‘democràcia’ tindrien un altre sentit on no ens hi sentiríem reconeguts.
Aspirem a que jugui un paper protagonista el nostre poble, empoderat, organitzat, actiu i crític. A que no hi hagi diferència entre política i societat civil, ja que la societat civil críticament organitzada representa una categoria suprema de la política i les forces i els projectes polítics no apareixen de forma independent a aquesta.
És per això que l’agenda política ha d’estar marcada i supeditada per la mobilització i l’alternativa ciutadana i aquesta ha de nodrir la política, enlloc que la política busqui “fitxar” destacats dirigents socials.
Estic convençut que les mobilitzacions sindicals, democràtiques, nacionals i socials de tota mena dels darrers sis anys estan construint o han construït una alternativa programàtica. Que només caldria sumar, articular i contrastar per tenir un veritable itinerari de canvi radical.
Aquest és un tret comú de l’esquerra social i política alternativa: la defensa d’un Programa per a la majoria de Catalunya, que no sé si podríem resumir en 20 o 30 punts d’oposició a les polítiques de retallades i austeritat, d’una alternativa fiscal progressista per a desenvolupar tots els drets socials en un nou marc econòmic, presidit per un canvi del model productiu de produir, distribuir i consumir.
Aquesta és per a nosaltres la part indestriable i fonamental de la Catalunya Nació que concebem. I és per aquest objectiu, i no per cap altre, que volem desenvolupar el nostre projecte de país: la felicitat i el ple desenvolupament de tots els homes i totes les dones que viuen a Catalunya. No ens dirigeix cap altre objectiu ni la nació té per a nosaltres cap altre sentit.
Aquest matí parlant amb la meva amiga Àngels Martínez Castells hem comentat una lúcida cita de Manuel Sacristán que ara us vull citar:
“La nacionalitat és, en primer lloc, un conjunt de trets de l’individu, un bloc de característiques lingüístiques, culturals i principis, que constitueixen la seva manera de ser... Tot això és realitat, fins i tot és realitat quotidiana de l’individu. Allò que no és vida real de cadascú, sinó aparell ideològic de domini sobre els individus, és la sèrie d’idees especulatives postulades per a governar aquesta realitat, com la idea de destí nacional, la de drets històrics, l’orgull de patrimoni imperial, etc. Cap individu, ni cap poble té més sentit que el de viure, incloent en el viure la mort. Totes las vestimentes patriotes, són ideologia i falsa consciència encobridora de domini”.
Manuel Sacristán, ‘L’ordre i el temps (Introducció a l’obra d’Antonio Gramsci)’.
2. La Catalunya de la regeneració democràtica
Hi ha una forma de fer política i d’organitzar la vida pública a la nostra societat que ha tocat sostre. No és la democràcia la que està en qüestió, però sí les formes polítiques del que anomenem la 2a Restauració Borbònica (1975-78).
D’igual manera que després de la 1a Restauració Borbònica (1873), un sistema bipartidista -quasi perfecte al conjunt d’Espanya i imperfecte a Catalunya- ha governat bona part dels darrers 37 anys. Si al principi tant el procés democratitzador en tots els àmbits com el sistema de partits van significar un avenç positiu -especialment si els comparem amb el període de la dictadura franquista-, al cap dels anys han anat convertint-se en cotilla de drets i llibertats i de la pròpia democràcia, encabint la participació en cada vegada més estrets mecanismes, avui ja clarament dominats per formes oligàrquiques, corruptes, burocràtiques i opaques a la transparència i la crítica.
Els casos de corrupció i clientelisme que en el darrer període han afectat especialment al PP i CiU no han assegut a la banqueta dels acusats només a persones afectades per casos aïllats, sinó a un veritable sistema basat en l’especulació i la corrupció com a manera d’entendre la política i l’economia: dues cares d’una mateixa moneda sistèmica. En aquesta ‘porta giratòria’ amb papers intercanviables entre corruptes i corruptors hi ha un denominador comú: el discurs ideològic d’aquests partits i personatges que ens han volgut fer creure que no hi ha alternativa possible a com s’han fet les coses, que s’ha estirat més el braç que la màniga i ara toca repartir les culpes d’allò que ha sortit malament i que, en definitiva, “tots som iguals”.
La preeminència del rol institucional en l’articulació de la sobirania popular és un altre dels paradigmes que s’està ensorrant. Avui queda més clar que la participació popular democràtica ha de tenir molts i diversos canals d’expressió, no només el vot cada quatre anys i un sistema de representació democràtica tan limitat. Per a la cultura política que jo represento, els marcs de construcció d’un veritable poder popular han de ser especialment potenciats en l’esfera de la societat civil. L’expressió institucional és important i necessària, però ha d’estar emparada per una visió molt més àmplia de democràcia política, econòmica, social i cultural.
Iniciatives Legislatives Populars com les de la Renda Garantida Ciutadana (a la qual animo encara a sumar-vos per superar les 50.000 signatures que quasi ja tenim) o la que demanava la Dació en Pagament, la paralització dels desnonaments i el lloguer social, demostren la força d’una societat civil crítica, a la qual, com al camp, no se li ha de posar portes, sinó palanques que la multipliquin fins l’infinit.
El debat que hi ha a Catalunya i Espanya i que també és present a molts països d’Europa és si deixem de nou a la vella política protagonitzar el nostre futur o la força de la ciutadania exigeix i protagonitza un canvi de política i de polítics.
3. La Catalunya lliure i d’un sol poble
Catalunya ha de poder decidir lliurement i democràticament llur encaix com a poble amb d’altres pobles d’Espanya i Europa, però com molt bé afirmava el federalista i republicà Pi i Margall: “Entre sobirans només hi pot haver pactes”.
Per tant cal dir que igual que dibuixem noves perspectives socials i democràtiques per al nostre poble, és evident que aquest anhela també un nou marc de convivència amb d’altres pobles veïns. I si la restauració borbònica ja no és garantia de desenvolupament social i democràtic, tampoc el marc de l’Estat de les Autonomies ho és de la dimensió nacional de Catalunya.
La meva tradició política beu de figures de l’esquerra catalana que al llarg dels anys van saber anar expressant un pensament d’elaboració pròpia ben connectat amb els corrents de pensament que travessaven Europa i el món. El federalisme, el republicanisme i el socialisme van trobar formulacions ben arrelades a Catalunya, desenvolupant propostes que en masses ocasions s’han menystingut o oblidat. Figures com Pi i Margall, Joan Comorera o Andreu Nin, per citar-ne només alguns, també avui poden ajudar-nos a fixar un full de ruta agosarat com a poble, però indestriablement vinculat a la majoria social del mateix.
En primer lloc, vull deixar clara la meva aposta inequívoca per l’exercici concret del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. S’ha de celebrar una consulta o referèndum el més aviat possible, una vegada s’esdevinguin les condicions tècniques, polítiques i democràtiques que veig possibles dins d’aquesta legislatura, concretament l’any 2014.
La data de la consulta no és el problema; ens agradaria i és possible el 2014, però si hi ha acord amb una altra data ens hi trobareu sense problemes. Que no ens busqui ningú, però, en desdibuixar la data per trobar-nos en què ens donin “gat per llebre”, “eleccions plebiscitàries per consulta”.
En segon lloc, crec que ha de prevaldre la cohesió social del nostre país en l’exercici d’aquest dret democràtic, mantenint la majoria social que aposta pel dret a decidir i que es manifesta bàsicament en propostes de més autogovern per a Catalunya o en postures independentistes, totes elles coincidents en la voluntat de repensar la relació del país amb Espanya i Europa.
Les diferents enquestes del CIS i del CEO evidencien que aproximadament un 75% de ciutadans i ciutadanes de Catalunya aposten per aquest nou estadi. D’ells, un 40% aposta per l’independentisme i un 35% pel que jo anomeno ‘nou federalisme’. El 25% restant o vol un manteniment de la situació actual o una recentralització en l’Estat espanyol, quasi a parts iguals.
En tercer lloc, considero que per mantenir aquest bloc ‘no centralista’ caldrien tres elements:
1. Una gestió unitària i plural, protagonitzada pel Parlament i la societat civil, del procés cap a la consulta o referèndum i la seva concreció.
2. Una pregunta clara que doni perspectiva al conjunt del bloc; la pregunta ha de donar compliment a les perspectives del ‘nou federalisme’ i de l’independentisme com a mínim.
3. Una perspectiva conjunta també unitària i plural per a l’acceptació democràtica del resultat de la consulta o referèndum i per a la gestió del dia després.
Per preservar la unitat del nostre poble i el paper destacat dels sectors populars en la definició d’una construcció nacional inclusiva i de progrés social, avui és una obligació política de la gent progressista del nostre país participar activament en:
1. La concreció democràtica del dret a decidir, aïllant els sectors polítics i socials que no accepten que el nostre poble participi en aquesta decisió.
2. Col·locar l’opció federalista i republicana de forma clara i inequívoca, primer, al costat de l’exercici del dret a decidir i, després, al costat d’una nova proposta de convivència entre pobles d’Espanya i Europa, que trenqui amb la situació actual i obri un triple marc constituent: a Catalunya, a Espanya i a Europa.
Les esquerres catalanes hem de treballar plegades en la doble perspectiva de definir el marc de la consulta o referèndum i els processos constituents que puguin derivar-se de la gestió posterior del resultat.
Estic convençut que a Catalunya les esquerres socials i polítiques podem articular una proposta popular que, des d’una República Catalana per a la majoria social del país, obri un nou marc social i polític. També estic convençut que aquesta República Catalana pot establir un nou marc de convivència amb els pobles d’Espanya i influir i aportar una redefinició radical de l’actual procés d’integració europeu, ja que nosaltres apostem per una altra Europa ben diferent a la definida pels tractats i les institucions europees actuals. És impensable que sense introduir canvis radicals en el model neoliberal de construcció europea puguem pilotar de forma reeixida canvis polítics, socials i econòmics a favor d’una majoria social de progrés a Espanya i a Catalunya.
Les esquerres catalanes federalistes i independentistes hem de participar activament en l’articulació de la consulta o referèndum. Les esquerres catalanes federalistes, des de la nostra plena implicació, hem de definir un nou marc de convivència entre pobles lliures i iguals -un nou “pacte” com deia Pi i Margall-, fent indestriables la dimensió social i nacional del mateix.
En el seu moment, quan ja coneguem, la data aproximada i la pregunta de la consulta o referèndum, Esquerra Unida i Alternativa fixarà la seva posició. No tinc cap dubte que apostaré per un procés participatiu i transparent, on, segons la meva opinió, no només els afiliats sinó el conjunt dels votants actuals i futurs de la nostra Coalició amb ICV, haurien de poder manifestar la seva opinió en una veritable i prèvia festa de la democràcia, un projecte obert i fós amb la societat catalana.
Nosaltres com Esquerra Unida i Alternativa mantenim relacions de germanor amb Izquierda Unida, amb d’altres forces polítiques d’esquerres de l’estat i amb el Partit de l’Esquerra Europea; estem convençuts que aquestes relacions ens ajudaran a articular aquestes noves propostes de convivència entre pobles dins uns nous marcs constituents.
Igual que és impensable i no desitjable oblidar les influències cap enfora i cap endins que aquest procés pot tenir per al conjunt dels pobles d’Europa, igual i més passa amb els pobles d’Espanya. Nosaltres com a projecte polític, igual que som europeistes, defensem un projecte federal pel conjunt dels pobles d’Espanya i tot això forma part, al mateix temps, de la nostra vocació internacionalista. Aspirem doncs a redefinir la convivència entre pobles, on nacions i estats es puguin rearticular en noves relacions entre lliures i iguals, on uns Estats Units d’Europa o una República Federal Espanyola podrien comptar amb la participació d’una República catalana solidària.
Vull aprofitar aquest acte per valorar, de nou, molt positivament la declaració conjunta signada per IU, ICV i EUiA sobre “El Dret a Decidir i el Model d’Estat”. En ella, una força política d’àmbit estatal com Izquierda Unida afirma “donar suport a l’exercici del dret a decidir de Catalunya i dels altres pobles de l’Estat que manifestin la seva voluntat d’exercir aquest dret”. Estic convençut que si el conjunt de les esquerres de l’Estat assumissin amb convicció aquest dret democràtic i defensessin conseqüentment el seu exercici, la dreta no podria imposar amb facilitat el seu model centralista i conservador. Necessitem amics i aliats del poble de Catalunya a Espanya i Europa i nosaltres serem corresponsables en crear els ponts i els diàlegs necessaris.
Quan parlem de ‘nou federalisme’ com a resposta federal actualitzada a la situació de les relacions entre Catalunya, Espanya i Europa, no ho fem en termes inventats. Anem en primer lloc a les arrels liberals del federalisme a Catalunya i Espanya, tan properes als conceptes de lliure decisió dels individus i dels pobles. I, en segon lloc, reconnectem el federalisme a la tradició intel·lectual clàssica més propera a les situacions plurinacionals, la representada per Althusius i Montesquieu. Aquest últim desenvolupa el seu “pacte federal” com a “preservació de la pluralitat de les identitats particulars dels subjectes del pacte” (Ferran Requejo i Miquel Caminal, 2009).
El federalisme plurinacional desenvolupa els principis de “pluralisme nacional” i “divisió federal de poders” substituint el concepte “estat sobirà”, que ha identificat la formació i evolució de l’estat modern, per la “unió federal d’estats i nacions sobre la base de la sobirania divisible i compartida” (Miquel Caminal, 2009).
La dreta espanyola vol trencar el nostre poble i la nostra classe amb aquest debat i seria un error profund abraçar el seu ideari conservador i centralista. Al mateix temps, avui les corrents de ‘federalisme centralista’ no només no serveixen a la situació de Catalunya i Espanya, sinó que en la pràctica han estat fagocitades en els darrers anys per l’hegemonia del pensament conservador i per les pràctiques xovinistes de la dreta espanyola.
L’esquerra catalana pot liderar aquest procés a Catalunya si accepta la nova situació, amb la fi de la transició regida per la Constitució del 78 i la crisi del neoliberalisme, mantenint els espais de pluralitat ideològica i les noves apostes federatives per Espanya i Europa.
4. Unitat per a la ruptura democràtica
Sempre hem reconegut la pluralitat de les esquerres catalanes, fruit de la pròpia pluralitat de la classe i els sectors populars del país. Aquesta continua sent un valor positiu de la nostra societat.
Ja fa temps que venim assistint a la crisi global del capitalisme més important dels darrers 80 anys i aquest fet, així com el balanç de l’actitud de les esquerres davant de les polítiques neoliberals, omple d’experiències concretes les nostres accions i reflexions.
Avui cal liderar una proposta de ruptura democràtica, un període constituent per construir una proposta d’estat social, democràtic i de nova convivència entre pobles lliures. És per això que, davant d’aquesta excepcional conjuntura, no podem fer propostes conservadores en el sentit d’anar fent i preservar els guanys institucionals acumulats, o fins i tot satisfer-nos amb el creixement que ens auguren les enquestes. Cal una proposta a l’alçada d’aquests temps.
Davant l’actual crisi de règim, si no aconseguim que la roda de la història avanci cap endavant, en el sentit de la consolidació civilitzatòria a la que em referia al principi, correm el risc que aquesta roda retrocedeixi. La pròpia democràcia està en perill, no ens juguem un grapat de diputats, ens juguem el model de convivència y progrés social.
EUiA vam fer una proposta a la societat catalana en la nostra 6a Assemblea el juny de 2012: un ‘Nou Espai’ de l’esquerra social i política a Catalunya que, posteriorment, ha tingut i té reflexos en diverses forces polítiques i socials del nostre país. Del contingut i de la forma d’articulació d’aquest espai, n’hem parlat en els punts 1er i 2on com a resposta a la crisi social i democràtica i el seu arrelament a Catalunya està contrastat en el punt 3er com a resposta a la crisi nacional.
Ha estat especialment encoratjadora per a nosaltres la proposta de la 10a Assemblea Nacional d’Iniciativa per Catalunya Verds d’avançar en la concreció d’un ‘Nou Subjecte Polític’ de l’esquerra catalana i que el seu co-coordinador nacional, el company Joan Herrera, manifestés -el mes de juliol passat en nom del Consell de Govern de la coalició ICV-EUiA- la voluntat de començar a concretar aquesta proposta des d’un punt de vista programàtic i d’estructura organitzativa.
Al mateix temps, hem mantingut en el darrer any trobades i reflexions conjuntes amb tota mena d’organitzacions socials i polítiques per tal d’explicar la nostra proposta i escoltar les seves respecte la situació del país. Organitzacions sindicals de treballadors i pagesos, entitats culturals, forces i moviments polítics, plataformes mobilitzades en defensa dels serveis públics, de la democràcia o contra els desnonaments, ens han traslladat opinions i crítiques. Vull aprofitar l’ocasió per fer un reconeixement als milers i milers d’activistes d’Esquerra Unida i Alternativa i d’Izquierda Unida que cada dia, amb la seva militància sindical, en els moviments socials, als ajuntaments, planten cara al sistema, a la crisi i representen el millor d’aquesta organització.
Vist tot això, estic convençut que ha arribat l’hora de donar passes qualitatives en la suma de l’esquerra social i política per edificar una alternativa política que doni esperança i articuli la mobilització protagonitzada especialment per la societat civil crítica amb els causants de la crisi i les seves polítiques d’austeritat i retallades.
Les claus d’aquesta aposta per a mi són tres:
1. La suma i la cohesió d’aquesta pluralitat es dóna en una proposta programàtica alternativa d’un ‘Espai’ clarament antineoliberal o antiretallades i a favor de tots els drets socials, de la regeneració democràtica i del dret a decidir de Catalunya, on conflueixin federalistes, sobiranistes i independentistes.
2. Aquest ‘Espai’ és social i és polític i posa la seva possible representació institucional al servei de la mobilització i l’organització civil alternativa de la societat. Els partits en formen part en pla d’igualtat.
3. Aquest ‘Espai’ té una clara vocació majoritària, d’esdevenir ja una força social i política determinant en un procés constituent a Catalunya.
Diversos són els projectes polítics i socials que, a Catalunya, o comparteixen el cent per cent d’aquests plantejaments o els comparteixen d’una forma majoritària. Pot semblar doncs senzill passar a la fase d’articulació i suma de les propostes alternatives, constituents o de poder popular, però no és així. Avui, encara, cada una d’elles creu que es pot erigir en pal de paller d’un projecte semblant sense haver de compartir protagonisme dins el Nou Espai amb d’altres.
I sí, és cert: dos, tres o fins i tot quatre espais són possibles electoralment dins l’esquerra social i política alternativa a Catalunya. Però deixeu-me que us digui que aquest seria un error que minvaria les expectatives majoritàries, i per tant determinants, de l’alternativa i que permetria que les polítiques de continuïtat respecte a les retallades, la corrupció i el centralisme acabessin determinant per força temps el nou escenari polític a partir del 2014.
Les forces polítiques han d’acceptar el co-govern de la part social del Nou Espai i els lideratges s’han de compartir. Només aquells i aquelles que mostrin una alta capacitat per gestionar la pluralitat podran esdevenir persones de referència per aquest període.
I acabo.
Ja he dit abans que entrem en un període de decisions i en moments claus per a Catalunya. Estic convençut que la força política que represento sabrà estar a l’alçada dels esdeveniments i actuarem amb valentia, determinació i alhora amb reflexió i pedagogia. Us proposo que donem el millor de tots nosaltres, que no ens deixem res pel demà: ara és el moment d’encertar i actuar.
Segur que no tothom comparteix el cent per cent de les meves reflexions -quina por si això passés!-, però el que sí que us puc assegurar és que trobareu en mi a una persona pacient i disposada a construir col·lectivament el pensament de tots i totes i intentaré fer-ho amb determinació i amb tendresa.
Acabo amb una estrofa del poema ‘Elegia’ de Joan Brossa dedicat a Salvador Puig Antich. Qui em coneix, i sap com penso, m’entendrà extensament per copsar la meva esperança en les “esquerres despertes”:
La llibertat, columna de la fruita,
fa clara la diada de la lluita,
que a poc a poc va esdevenint filó.
Moltes gràcies.
Joan Josep Nuet i Pujals,
coordinador general d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA).
