Cap al 13è Congrés del PCC: Per la ruptura democràtica. Per la unitat dels i les comunistes
Cap al 13è Congrés del PCC: Per la ruptura democràtica. Per la unitat dels i les comunistes
El 1982 es fundava ell Partit dels i les Comunistes de Catalunya. Era expressió d'una voluntat de no acceptar, de resistir i de mantenir viva la flama d'un projecte rupturista en temps de Transició. El seu projecte era el Front d'Esquerres i requeria d'unitat dels treballadors, unitat de les esquerres i unitat dels comunistes. Sorgia a Catalunya, on l'antifranquisme era clarament hegemònic i era difícil d'empassar que tot plegat acabés en una reforma política coronada. Ha estat una experiència política molt rica, amb encerts i errors, però que lluny de "disolverse como un azucarillo" ha travessat, a contracorrent, 32 anys d'història d'aquest país.
El 19 i 20 de juliol tindrà lloc el XIII Congrés del Partit dels i les Comunistes de Catalunya i ho fa en uns temps de mudança i ebullició social i política, de crisi de règim polític i reapertura de les possibilitats per una Ruptura Democràtica. El gran repte que tenim els comunistes és actualitzar el nostre projecte, projectant-lo cap al futur, perquè sigui útil al nostre poble en les noves condicions.
La gestió neoliberal de la gran crisi del capitalisme financiaritzat, que suposa la recomposició capitalista sobre l'acumulació per despossessió dels béns públics i els drets socials conquerits, està acabant radicalment i definitiva amb qualsevol vestigi del pacte social de postguerra entre capital i treball. Aquest pacte es va donar en un context de victòria antifeixista, poderosos moviments obrers i la por al socialisme encarnada en la URSS, i va permetre la constitució dels estats democràtics i socials de dret a Europa Occidental, amb drets socials (educació, sanitat, jubilacions, negociació col.lectiva...), vigoroses polítiques públiques i planificació econòmica amb la plena ocupació -masculina- com a objectiu polític (fins els anys setanta), democràcia limitada i aliats als EUA, la principal potència capitalista i imperialista.
El Regne d'Espanya, denominació oficial de l'estat, va construir-se sobre la base de la continuïtat del domini de les oligarquies sobre l'estat i sobre la vida econòmica, acceptant drets socials i una democràcia parlamentària limitada, així com el règim autonòmic com a solució de compromís per la qüestió de les nacionalitats.La monarquia represerntava la garantia d'aquesta continuïtat oligàrquica i la incorporació a la OTAN la fi a qualsevol desenvolupament alternatiu en un sentit democràtic. La seva inserció a la Unió Europea va fer que la seva economia s'especialitzés en ser receptora de capital centroeuropeu, destinat a l'especulació urbanística, i alhora consumidora dels seus productes industrials, i que l'oligarquia espanyola pogués tenir el seu espai a l'economia mundial.
Les retallades de drets socials, de llibertats per part dels governs, així com l'atur i precarietat massius, la crisi hipotecària, efectes d'aquesta aposta de les elits per una gestió neoliberal de la crisi utilitzant el deute públic i la supervisió de la Troika com a mecanismes de justificació i coerció, han provocat una crisi d'hegemonia en què les expectatives sobre el present i el futur de la majoria del poble, així comi la ideologia que les sustentava, han fet fallida. La mobilització social, amb esment especial al que va suposar el 15M com a emergència d'un nou llenguatge i unes noves formes de comunicació i organització (on les xarxes socials i les TICS han jugat un paper central), han produit un procés de politització popular intens que ha generat multitud d'iniciatives i projectes en tots els àmbits (econòmic, social, cultural i polític), el que anomenem Nova Política. El concepte de democràcia és central per aquesta Nova Politica: democràcia real i en tots els àmbits, sense limitacions, no només entesa com a procés decissori de la majoria, sinó també com a conjunt drets que garranteixin l'existència material. És un concepte que connecta i coincideix plenament amb la nostra concepció de socialisme com a aprofundiment de la democràcia en totes les esferes de la vida política, econòmica, social i cultural.
A Catalunya, el descontent provocat pel tancament constitucional a un desenvolupament federalitzant del model autonòmic que suposa la Sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre l'Estatut de Catalunya, sumada al malestar per la voladura dels aspectes socials del règim, han propiciat el sorgiment d'un moviment sobiranista molt potent, majoritari i hegemònic, que exigeix el dret a decidir del poble de Catalunya. Certament, el govern de Catalunya ha intentat instrumentalitzar-lo per distreure l'atenció del seu compromís amb les polítiques neoliberals i les retallades, però amb èxit limitat (continuen al govern, però cada cop el seu suport electoral és menor). Per contra, l'arrelament popular i el potencial destituent d'aquest moviment és inqüestionable, així com la legitimitat del dret a decidir o dret a l'autodeteminació d'un poble. Els comunistes catalans estem plenament compromesos amb aquest moviment, exigim la realització de la consulta del 9 de novembre. Entre els nostres principis està l'internacionalisme, el federalisme i el dret a l'autodeterminació dels pobles i proposem la República Catalana lliurement federada a una República dels Pobles d'Espanya i en una Europa dels Pobles.
Aquest estat de coses han portat a una impugnació i pèrdua de legitimitat de les institucions polítiques i a una crisi de règim polític sorgit de la Transició en què tots els debats de fons es reobren i torna a planejar la possibilitat d'una ruptura democràtica, per mitjà de processos constituents, que doni solucions a la democratització de l'estat, la democratització de l'economia i el dret d'autodeterminació dels pobles. Una ruptura democràtica amb expressions i repercussions a nivell de Catalunya, a nivell d'Espanya, a nivell Europeu i a nivell internacional, quatre àmbits autònoms de la lluitat de classes íntimament relacionats que es retroalimenten en positiu i en negatiu.
El règim intenta i dóna passes per fer una reforma per poder succeir-se a sí mateix, per això és el moment d'apostar per la construcció d'amplis moviments polítics i socials per portar a terme aquest projecte de Ruptura Democràtica que trenqui la cadena de dominació oligàrquica i austericida. És aquest el sentit que li donem als conceptes com Nou Espai a Catalunya i Bloc Social i Polític a l'Estat Espanyol, no per gestionar des de l'esquerra en els marges del règim de la Transició, sinó com a instruments de processos constituents que el desbordin democràticament.
En aquest procés polític, els comunistes pensem que tenim un paper a jugar i que està lligat al paper de la classe treballadora, una classe treballadora que està esquarterada pels canvis de model productiu del capitalisme financer, la profunditat de la crisi, l'escletxa generacional - amb una joventut, així com les dones, els treballadors migrants i cada cop més sectors- caracteritzada per l'atur i la precarietat - i la crisi de legitimitat de les seves organitzacions, amb un sindicalisme que s'aferra a un model de concertació que és impossible en un context de ruptura del pacte de classes. Cal construir, reconstruir la classe com a subjecte, amb un ampli procés de politització i organització en el marc del moviment democràtic popular en marxa.
I per dur a terme totes aquestes tasques, pensem que cal un instrument al servei del poble i de la classe que és el partit comunista, un nou partit comunista a l'alçada dels temps. Per això fem una crida a la unitat dels i les comunistes de Catalunya, per construir en el curt plaç aquest projecte més possible i necessari que mai.
