“Desitjo que tots, cadascun de vosaltres, tingueu el vostre motiu d’indignació. És necessari. Quan alguna cosa t’indigna, com jo vaig estar indignat pel nazisme, llavors et tornes militant, fort i compromès. Vas a parar a aquest corrent de la història, i el gran corrent de la història cal que continuï gràcies a cada persona. I aquest corrent es dirigeix cap a més justícia, més llibertat, però no aquella llibertat incontrolada de la guineu al galliner. Aquests drets, que la Declaració Universal va redactar en forma de programa el 1948, són universals. Si us trobeu algú que no se’n beneficia, compadiu-vos-en i ajudeu-lo a conquerir-los.”
Stéphane Hessel
Supervivent del camp de Buchenwald
Autor d’Indigneu-vos
I tant que hi ha motius d’indignació, quan et volen arrabassar els drets no hi ha temps per dubtar, no hi ha espai ni per a la complaença ni per a l’equidistància.
Només cal pensar en la generació de l’Stéphane o dels republicans i republicanes espanyols que van lluitar contra el feixisme de Hitler i de Franco, sense ells i elles què seria de nosaltres? Van trobar el seu motiu d’indignació i això els va fer forts per resistir i per vèncer.
Quins són avui dia els nostres motius d’indignació? Els elements objectius de la realitat concreta que colpegen durament el nostre poble provocant pobresa, atur, precarietat, discriminació, abús i en molts llocs del món guerra, fam, malalties, desarrelament. Què atorga dret a algú o alguns en ple segle XXI a escapçar i arruinar vides humanes i el propi futur del planeta?
El capitalisme amb tenacitat ha construït un veritable “Matrix” basat en el domini ideològic i cultural, suportat en poderosos mitjans de comunicació de masses i poderoses institucions al seu servei, cal triar, com en el film, la pastilla correcta i des del reconeixement de la realitat reconstruir un entramat, un discurs ideològic alternatiu que despulli sistemàticament les mentides i falsedats d’aquest sistema corrupte i anihilador de valors i esperances humanes.
Avui sabem que els pobles no són titelles, que els treballadors i treballadores, camperols i joves estudiants han donat exemples de reacció al Perú, al Brasil, a Tuníssia, al Caire, a Madrid o Barcelona. Avui sabem que el futur del poble Grec és el nostre, que la seva resistència és la nostra i que el que s’està dirimint no és el rescat de Grècia sinó de la Banca Francesa i Alemanya que va voler fer negocis altament especulatius amb els interessos de tot un poble.
Avui sabem novament com les institucions que regulen l’especulació mundial o europea com els FMI o el BCE no només són corruptes sinó immorals, i que posar de president del BCE l’italià Mario Draghi, que va ser vicepresident de Goldam Sachs, l’agència de valors que va maquillar les finances gregues, per a major guany de la banca, és com posar el llop a guardar les ovelles.
Avui sabem que prop de 1000 activistes en 10 vaixells de pau han salpat de ports de tot Europa en la II Flotilla de la Llibertat per trencar el bloqueig il·legal que Israel perpetra sobre Gaza a Palestina i que aquest poble, el de Palestina, no està sol com no ho està el poble saharaui ni els 5 cubans presos a presons nord-americanes.
L’impacte polític més important dels resultats electorals del 22 de març és l’avanç brutal i generalitzat de la dreta a Catalunya i al conjunt d’Espanya. I la cosa pot anar a pitjor, no només perquè el PP pot guanyar les generals amb majoria absoluta, sinó perquè el discurs racista, xenòfob i fatxa té recorregut, penetrant en sectors tradicionals de l’esquerra com els barris de treballadors de les perifèries urbanes o de les ciutats mitjanes, precisament per acabar de plegar l’espinada a les resistències de l’esquerra encara organitzada, a Catalunya, utilitzant la llengua i la immigració.
Els fenòmens com UPyD, Ciutadans o Plataforma x Catalunya no són casualitats, han estat creats i ideats per clavar el cop definitiu quan es pretén resistir, són l’autopista que faciliten al PP i CiU la desfilada de la victòria.
Si el sentit d’allò col·lectiu, de la solidaritat i dels interessos comuns i diferenciats de classe es dilueix gràcies a una potent i eficaç utilització dels grans mitjans de comunicació de masses, als propis canvis dins del procés productiu i al model productiu imperant de la precarietat-corrupció-especulació, això durant la crisi, s’ha demostrat que aconsegueix prostituir encara més el sentit últim de les coses.
L’atur i la precarietat augmenten l’ansietat que és canalitzada, no com en el passat per les organitzacions dels treballadors, sinó pel populisme, racisme i fals somni americà. Per això guanya el PP corrupte de Camps i racista de García Albiol, encara que el sentit comú democràtic no pugui entendre-ho.
Com diu en José Luis Sampedro, es confon la gent oferint-li llibertat d’expressió al mateix temps que se li escamoteja la llibertat de pensament. Això, que ha estat molt ben captat pel moviment del 15-M, ens porta a la reflexió que fa poques setmanes feia l’Oskar Lafontaine en assenyalar que la democràcia no pot ser valorada només per les seves formes, sinó que ho ha de ser especialment pels seus continguts, i avui, camarades, per desgràcia la nostra democràcia es presenta molt buida de continguts, ja que com mai abans les decisions de l’oligarquia financera són antidemocràtiques i a les institucions que les reprodueixen els manca legitimitat.
Cal indignar-se i després o alhora organitzar-se i fer política.
Sense l’alè de la Vaga General, de les mobilitzacions contra les retallades i de les jornades del 14-M i del 15-M, l’avanç de la dreta encara seria més fort i més generalitzat.
La Vaga General i la mobilització del 19 de juny són dues puntes de l’iceberg que assenyalen que hi ha massa crítica sota l’aigua per resistir i aturar les polítiques d’agressió a la classe treballadora i als sectors populars
Sense reconstrucció de la classe treballadora no hi haurà reconstrucció de l’esquerra, i aquest és un dur treball en què la unitat és un factor determinant en aquest període. Cal abordar les contradiccions sense impaciència revolucionària, avui més que mai, però al mateix temps sense acceptar la situació de forma acrítica invocant constantment el mal menor.
Avui afirmem com a PCC que la política estratègica del Front d’Esquerres és més vàlida i necessària que mai i que la Unitat dels Treballadors i de les Esquerres són principis de ple valor polític en els temps que corren
Queda clar que alguna cosa està canviant, de forma més lenta del que ens agradaria, però canviant. Els retalls que realitza i realitzarà CiU a poc a poc seran percebuts de forma molt més generalitzada, requereixen temps i pràctica. Les polítiques del PP a ajuntaments i comunitats autònomes desmantellaran part de l’Estat del benestar i del sistema públic, la cohesió social se’n ressentirà molt seriosament. Quan tot això passi, el carrer esclatarà encara molt més del que ho ha fet fins ara.
El moviment del 15-M és profundament polític, és una política diferent de la dominada exclusivament per les decisions institucionals de l’esquerra del nostre país, i enfrontada als partits i institucions que volen reproduir acríticament el sistema. Per això cal canviar, per connectar amb aquestes noves formes de fer política.
Noves generacions de gent jove ens observen amb nous ulls i participaran de la política sota nous paràmetres a causa de la seva diferent experiència vital. Tota una generació de gent jove que nodreix el moviment ha socialitzat de forma molt diferent a les anteriors generacions la seva inclusió social, sense feina o en condicions de precarietat extremes sense estabilitat laboral, amb profunds desajustaments entre la seva formació i un mercat laboral precari que ofereix feines sense qualificació i mal remunerades i amb altes taxes de fracàs escolar.
La tasca de l’esquerra en general i dels comunistes en particular és facilitar les confluències temperant les contradiccions entre els diferents moviments de lluita.
La tasca de l’esquerra en general i dels comunistes en particular és connectar totes les mobilitzacions amb la política de transformació, en un moment d’especial protagonisme d’allò social.
Els programes comuns i mínims que surten de Sol, Catalunya, els hipotecats, el moviment veïnal o el sindicalisme de classe, constitueixen el cos bàsic de les demandes/acció i han de ser el nostre full de ruta. Cal convertir aquest pla en un pla de majories i no ha de comportar contradictòriament el que demanem al carrer i el que demanem als ajuntaments i parlaments.
Hem de treballar per construir una alternativa social i política en què hi participi el sindicalisme de classe, el moviment veïnal i noves expressions de lluita contra les polítiques neoliberals en què s’hi ha d’incloure el moviment 15-M, el moviment contrari als desnonaments hipotecaris i d’altres plataformes crítiques amb el sistema o amb part d’ell. Aquesta alternativa s’ha de construir i donar-li forma organitzativa per poder tenir continuïtat i capacitat de lluita regular. No volem una bona batalla només, la lluita ha d’esdevenir permanent, no els aturarem només amb una bona acció mobilitzadora, cal seguir lluitant molt de temps.
La política i polítics criticables són els que apuntalen el sistema: el bipartidisme, la llei electoral, la corrupció i l’alternança. L’esquerra transformadora ha d’escoltar i canviar part del seu funcionament per obrir-se a d’altres formes diferents estructuralment de participar críticament i d’oposar-se al sistema capitalista. Els comunistes hem d’actuar de facilitadors d’aquestes reconnexions, ja que participem en els moviments i a les institucions.
Convertim les majories silencioses a la nostra causa, la causa de les solucions per a la majoria del poble que el sistema ja no pot donar.
No oblidem allò que la dreta anomena complaent “majories silencioses”, aquelles que han facilitat àmpliament la victòria del PP i de CiU. No es manifesten a les places, però han estat àmpliament guanyades pel discurs de la dreta i han conduït la seva indignació contra el PSOE o la immigració, o tots dos alhora, determinant el resultat electoral. Classes treballadores fragmentades, amplis sectors professionals als quals colpeja la crisi amb duresa. Si no els plantegem una alternativa que no es basi en l’antisocialisme i el recel de la immigració que els inculca la dreta ho tenim difícil. La dreta juga amb la seva frustració i els ofereix un paradís proper (la victòria de la dreta portarà feina) i els explica els seus dimonis (una esquerra que no sap gestionar i ens arruïna).
Necessitem combinar la quotidianitat amb els valors de fons. La quotidianitat l’ofereix l’organització estable al costat de la gent i d’això en poden parlar molt PP i CiU. Els resultats demostren que on l’esquerra està ben organitzada no només resisteix sinó que obté grans resultats, i aquests treballadors, autònoms i comerciants, que ens han votat massivament en alguns municipis, són els mateixos que en d’altres han votat també massivament el PP o PxC.
Construir i difondre aquests “valors de fons” és una tasca especialment del partit. Per això el partit comunista del segle XXI de la Catalunya actual no és qualsevol partit, ni el partit de fa 30 anys, és un partit que dota de perspectiva socialista el moviment i ho fa amb la proposta teòrica, amb la generació d’idees, amb la construcció d’una alternativa al capitalisme que s’estengui al conjunt de militats i de fronts de treball en què els comunistes operem.
Al mateix temps que el partit ofereix el partit capta, orgànicament, del nostre poble les seves inquietuds, els seus anhels. És per això que hem d’estar més i millor organitzats, no només per proposar sinó, i de forma fonamental, per aprendre, convertint en política (de forma combinada amb la teoria revolucionària) les esperances de la nostra gent.
I això no ho podem fer en abstracte, per això cal organitzar més i millor les cèl·lules de les diferents Federacions, distribuir l’Avant paper i el Realitat i difondre l’Avant digital. Cal seguir, com a formigues, augmentant l’afiliació i les cotitzacions. Hem iniciat amb força la nova etapa de funcionament de l’Escola del Partit. El capitalisme és fort però la nostra voluntat de superar-lo és més forta encara, endavant camarades!
VISCA LA CLASSE TREBALLADORA
VISCA EL PCC
VISCA CATALUNYA
—————————————————————————————————————————————————-
