En un context marcat per la fi del petroli barat, i crisi del model de transport aeri amb el que s’ha basat la indústria turística, repensar el sector des de la “proximitat” esdevé una oportunitat i, al mateix temps, una necessitat.
Com serà el turisme en una societat que vulgui viure en equilibri amb una natura saludable i duradora? Es fa difícil no tenir en compte la crisis energètica com a un element que tindrà una transcendència central en una situació que ha estat totalment trastornada. El peak oil i la certesa que el petroli barat es cosa passada amenaça en posar les coses al seu lloc. Els viatges extremadament barats han generat una situació del tot irreal que ha permès a sectors amplis d’Occident accedir a una mobilitat absurda i suïcida. Han fet creure a la majoria de la població que aquest model turístic de llargues distancies pot ser durador, que és una conquesta més de la civilització i quelcom al que no podem ni tenim perquè renunciar.
Un model insostenible i injust
El turisme tal com s’està desenvolupant les darreres dècades es correspon a la perfecció amb la naturalesa expansivo-destructiva del capitalisme imperant. La voluntat de control per part de les grans multinacionals del sector escombren els petits negocis turístics arrelats al territori, sobretot quan es desenvolupen en els espais que aquests agents desitgen pels seus negocis. Es cerca la concentració de capital i un model que faciliti l’extensió dels grans complexos turístics. La complicitat de les oligarquies locals és fonamental per implementar el model. Davant d’això els habitants dels territoris es veuen desvalguts i poden ser fàcilment bandejats. En el millor dels casos esdevindran mà d’obra barata pels hotels i urbanitzacions de luxe. Estem davant formes particulars de lluita de classes, amb greus conseqüències territorials i forts impactes ambientals, i una ocupació del territori sense precedents. Al complex hoteler, privatitzador de la línia de la costa hi segueixen, a molts llocs, especialment a noves destinacions emergents a les perifèries, les urbanitzacions de luxe pensades bàsicament pels estrangers del països més rics. Aquest model implica una expulsió de les comunitats locals i un ràpid canvi dels usos de sòl.
Una aposta per la proximitat
En un escenari de reducció dràstica de la disponibilitat energètica el turisme haurà de contraure les seves fronteres i cercar nous elements de qualitat. La proximitat i la contenció esdevindran un valor fonamental. La pregunta no serà “on vaig aquest any”, si no què vull veure del món, tenint en compte que les possibilitats de viatges s’haurà de democratitzar (com a possibilitat per a tothom) i restringida (quantes vegades podré viatjar en la meva vida?).
A les milers d’habitacions disponibles davant llunyanes platges idíl·liques, robades als seus habitants seculars, s’hi ha d’oposar un model basat en la petita escala i el manteniment del control per part dels que hi viuen: un turisme així és una activitat que esdevé conseqüència de l’estructura econòmica realment existent, sigui l’agricultura o la industria i que acompanya i complementa l’economia local sense monopolitzar-la com a única alternativa.
En aquest context la “proximitat” esdevé una oportunitat i una necessitat. Davant d’un escenari on els llargs desplaçaments quedaran limitats caldrà un model turístic que prioritzi allò que és més proper i la qualitat per damunt de la llunyania i la quantitat. Un turisme lligat als valors del territori: productes locals, paisatge i natura, historia i cultura. Un turisme que sigui conseqüència derivada de la base productiva del mateix territori, que sigui volguda i democràticament decidida pels seus habitants, i que es marqui uns límits clars pel que fa a la capacitat d’acollir turistes i també en el pes econòmic que aquest sector ha de tenir en l’estructura econòmica de la zona. Un turisme entès com a possibilitat d’enriquiment cultural entre poblacions d’iguals.
El model espanyol com a alerta
La profunditat de la crisis que pateix Espanya no és aliena a aquest nefast model basat en el monocultiu turístic, conreat amb persistència les darreres dècades i convenientment acompanyat per un tsunami urbanitzador sense precedents històrics que, al mateix temps, ha justificat un creixement irracional de les infraestructures de mobilitat. L’Espanya arruïnada, de l’atur i els desnonaments ha de fer front a la immensa factura del manteniment d’infraestructures de mobilitat que ara resulten inútils: autopistes infrautilitzades, aeroports sense vols, trens d’alta velocitat que mai seran rendibles.
Aquest model fracassat, i que a les properes generacions li toca revertir, pot ser exportat a d’altres territoris per la golafreria de curt termini d’unes classes empresarials sense escrúpols. Advertir a les poblacions d’altres territoris de les conseqüències de caure en mans d’aquests desaprensius socials i econòmics és una obligació moral de primer ordre per evitar que els interessos d’una minoria s’imposin a les necessitats i voluntats de la majoria. Un punt clau, en definitiva, de la nova agenda de la solidaritat internacional.
Nota: Article elaborat per la xerrada sobre turismes de proximitat i productes locals en el marc de la 1ª Edició de la Jornada Jove de Turisme Sostenible, organitzada el dia 14 de juny per l’Associació Ethnic, amb la col.laboració d’Alba Sud i Stop Malària, al Punt d’Informació Juvenil Garcilaso, Barcelona.
font:
http://www.albasud.org/noticia/461/turismo-sostenible-y-de-proximidad-contra-turismo-destructivo
