Notícies del PCC

“Instrúyanse porque necesitaremos toda nuestra inteligencia, conmuévanse, porque necesitaremos todo nuestro entusiasmo, organícense porque necesitaremos toda nuestra fuerza.” ANTONIO GRAMSCI.

Empiezo con esta cita del insigne italiano para que nadie se confunda. Pienso en términos parecidos desde mi responsabilidad en esto, que no es pequeña ni la escondo. Mis intenciones son dar opinión desde un análisis que tenga en cuenta no sólo contenidos, que son muy importantes como dice a menudo mi gran amigo Juan Ignacio Valdivieso. También se debe tener en cuenta el contexto, la situación socio-económica, la situación en las clases dominantes, y las corrientes de fondo.

Estamos a mi juicio en una situación en la cual la oligarquía financiera tiene todos los instrumentos de dominación económica en sus manos. Fija ella las condiciones de compra-venta, y usurpa esta función al capital industrial y productivo. Como ejemplo citaré que una gran compañía hotelera en España recibe directamente las condiciones de contratación de los Tour Operadores, que se le entregan con el dicho aquel de “éstas son lentejas”, cada año a la baja. Y las compañías lo detraen de una parte de su margen, pero de otra de la calidad de los servicios y de los salrios de sus trabajadores. Otro ejemplo podrían ser los precios de los automóviles, de ello podría hablar mi buena amiga Carmen de SEAT, de dónde la compañía detrae condiciones para no aumentar precios a la exportación y al consumo interno. En una palabra, el capital financiero se ha hecho con el control absoluto, no sólo de las acciones, también de los mecanismos de control económico, subirdinando al capital industrial y ejerciendo un poder omnímodo. Lógicamente desatiende, anula y boicotea todos los mecanismos de diálogo y posible acuerdo con la fuerza de trabajo, y pretende someterla sin control ni reglas.

No entender este escenario,, pensar que todo sigue igual que en las décadas de los 70, 80 y 90, no analizar como se mueven las fracciones de clase dominante, las propias contradicciones entre ellas es instalarse en un sindicalismo de manual, que no es ni siquiera de resistencia u oposición, que conduce inevitablemente a la fragmntación de la clase, a su división y a la derrota por muchísimas décadas.

Este país avanza hacia más de 5 millones de parados, dónde pronto más de la mitad de ellos se quedará sin subsidio. A la espera de las cifras de la Encuesta de Población Activa, que sin duda no serán nada favorables, el panorama no puede ser más terrible para muchas familias y sugiere una intervención rápida por parte de los sindicatos de clase, que no pueden esperar a que aparezca un inexistente primo Zumosol.

El panorama político tampoco es nada favorable. Un paisaje en el cual se produce la congelación del Salario Mínimo Interprofesional, que es un clarísimo aviso a navegantes más allá del perjuicio que les supone a sus perceptores y a todas las prestaciones que se valoran con esta referencia y que no son pocas (IPREM, FOGASA, percepciones por desempleo y subsidios…), y que curiosamente afectan a trabajadores de la pequeña y pequeñísima empresa, que son la mayoría. Además se bendice el recorte o congelación de los empleados públicos, se disminuye la tasa de reposición de empleo a límites insospechados, con lo que significa de deterioro de las condiciones de nuestros empleados públicos, que no tienen el empleo garantizado de por vida (por favor, que alguien además de los sindicatos lo diga), y de marginalidad para los servicios públicos, que algunos quieren reducir a asistencialismo o a Ejército de Salvación. Un país donde la corrupción permanece impune y donde los jueces justos son mandados al banquillo para después acabar con el concepto de justicia y equidad.

Para resumirlo, la oligarquía financiera, la burguesía parasitaria y subvencionada se está haciendo con el control de los mecanismos que gobiernan la economía, intenta asaltar las Instituciones democráticas del Estado, desde el Poder Judicial, el Gobierno Central, los Gobiernos autonómicos, los Ayuntamientos, etc. Su objetivo es perpetuarse en el poder y para ello necesita mandar en todas partes, imponer sus condiciones sin control ni regulación alguna. Para ello necesitan ahora apartar a las organizaciones del campo de juego, arrebatarles su capacidad de incidencia en la vida de las empresas y minimizar su papel en la negociación general y sectorial, reduciéndolos a simples mediadores sin capacidad de negociación en las empresas.

Dije ayer en el Consejo Confederal de CCOO, entre otras cosas lo siguiente:

“Es un acuerdo duro y parcial. Cedemos poder adquisitivo. El acuerdo que se nos propone se confronta con la decisión tomada por el Gobierno del PP de congelar el Salario Mínimo Inteprofesional y se confronta con la decisión de congelar o reducir salarios a empleados públicos de todas las administraciones y empresas públicas.”

“El acuerdo da poderes de interveir a los sindicatos en la empresa y en el sector, refuerza el papel de la negociación colectiva, tema que también se confronta con filosofías neoliberales y con las intenciones del Gobierno actual y de la patronal. No podemos menospreciar los nuevos instrumentos de intervención que se prefiguran en este acuerdo, al contrario, hemos de preparar a todo el sindicato para ello, comenzando por nossotros mismos.”

Para ir acabando, gran parte de lo escrito ayer en Nueva Tribuna por Joan Coscubiela lo comparto: se conjura en primera instancia la primacia del convenio de empresa, se lucha contra los despidos utilizando mecanismos de flexibilidad interna (algo parecido hicimos en la empresa donde trabajaba a prinicipios de los 90) y limitamos el proyecto de reforma laboral. Como el amigo Joan ya lo explica, invito a que se lea.

Por estas razones, por las mismas razones que nuestras Federaciones acordaron el Convenio General de las Industrias Químicas, así como el Convenio General de la Construcción, que sin duda han ayudado a la consecución de este acuerdo general, soy partidario de impulsar el 2º Acuerdo para el Empleo y la Negociación Colectiva en las empresas y sectores, que los propios afectados legitimarán o no en su acción sindical diaria en las empresas. Que nadie olvide que hablamos de un acuerdo obligacional, no de un acuerdo normativo. Si algunos poderes oligárquicos querían matar el diálogo social, de momento han fracasado.

JORDI RIBO I FLOS.
Miembro de la Comisión Ejecutiva Confederal de la CS CCOO

Etiquetes de comentaris: CCOO, negociació col·lectiva, opinió

Aportació des de la Federació de Cultura i TPQs del PCC a un necessari debat sobre el moviment obrer

14-1-2012

El futur del moviment obrer és un debat central dels comunistes. Des de la Federació de Cultura i TPQs volem fer una aportació.

1- Estem en un moment de trencament de les regles de l'escenari polític i social constituïdes a partir del pacte de classes de postguerra, sorgit de l'antifeixisme i l'auge del socialisme real com a alternativa. Aquestes regles s'han deteriorat des dels 70 amb el desballestament dels estats de benestar i l'estancament dels salaris reals en els païssos del capitalisme avançat. Ara el trencament és accelerat i definitiu.

2- En aquest escenari, el sindicalisme de classe, que s'ha mogut en els marges que permetia el pacte sofrirà un canvi de naturalesa. Està en una disjuntiva: a. transformar-se en un sindicat del sistema, un apèndix d'un sistema que deixarà molt pocs marges per a l'avenç i només permetrà gestionar el deteriorament de les condicions de vida i de treball. b . Replantejar-se el seu paper en una clau combativa i obrir-se a noves experiències, reinventant-se. Intentar fer conviure ambdues tendències genera una contradicció inviable a mitjà termini.

3- El projecte de l'oligarquia financera és crear un sindicat del sistema, i vol comptar amb els sectors de CCOO i UGT que no defensen les posicions de classe. Els i les comunistes hem de lluitar per frustrar aquesr projecte i recuperar el millor del sindicalisme. En aquest sentit, les mobilitzacions contra els sindicats són un mal plantejament que només reforça l'orientació a la concertació social a la baixa i la defensiva que estan plantejant les direccions dels sindicats majoritaris, a més de desenfocar el punt de mira del veritable enemic. En cas que fracasem i que es consumi aquest projecte, els i les comunistes hauríem de continuar treballant i paral.lelament impulsant moviment sindical (hem de fer memòria de l'experiència del moviment obrer durant el franquisme).

4- La proposta comunista hauria de passar per una política sindical agressiva. Un sindicat de tota la classe treballadora (si pot ser unitari), radicalement democràtic, que no accepti retallades de drets i que s'oposi frontalment a la politica d'austeritat i les retallades, impulsant la mobilització social. La seva missió hauria de ser disputar la plusvàlua dins del capitalisme (disputa salari- ganància) fugint de la lògica de lligar salari i productivitat. Per fer-ho hauria de combinar mobilització i negociació quan es tingui força per fer avenços, però no caure en l'estratègia del mal menor i acceptar retallades de drets.

5- Hauríem d'ajudar a generar moviment sindical, que generi consciència. Que es generin experiències de lluita generalitzables i que siguin referència.

6- Actualment, els sindicats tenen una estructura i pràctica que només pot ser útil a una fracció de la classe treballadora. Els precaris, els aturats i altres formes de treball, que pateixen un grau molt alt d'explotació, precissen de formes d'acció col.lectiva diferents, doncs els drets col.lectius al cenre de treball no són respectats a la pràctica. Caldria explorar i desenvolupar formes d'acció col.lectiva des de fora del centre de treball, cosa que a més està a la tradició del moviment obrer històric, per desenvolupar un sindicalisme de tota la classe. Recordem quan els sindicats d'oficis no podien representar a tota la classe treballadora i van crear-se sindicats de nous tipus que donessin cabuda a tota la realitat dels treballadors i treballadores.

7- Cal també, replantejar l'escala de l'acció sindical. Europa ha de ser un espai per al sindicalisme i a nivell internacional s'han de poder realitzar iniciatives reals i no només simbòliques. El capital financer actua a nivell global, la classe treballadora ha de plantar cara també a aquest nivell.

Etiquetes de comentaris: Federació de Cultura i TPQ's, moviment obrer, opinió

LUIS MALDONADO (laveu.cat)

El diputat montcadenc d'ICV-EUiA al Congrés dels Diputats serà portaveu adjunt de la comissió de Foment i portaveu de política exterior

El diputat al Congrés de Madrid en representació d’ICV-EUiA, el montcadenc Joan Josep Nuet, ha compartit aquest dissabte un sopar amb la militància de Montcada a l’Hotel Sercotel Ciutat de Montcada. És el primer acte polític des que Nuet ha ocupat el càrrec, que el convertiran en el portaveu tercer del grup parlamentari denominat de l’esquerra plural, on estaran representants ICV, EUiA, Izquierda Unida (IU) i la Chunta Aragonesista. El nou diputat montcadenc va compartir taula envoltat d'unes 150 persones i amb la cúpula comarcal de la seva formació. Laveu.cat ha pogut conversar amb Nuet i captar les primeres impressions un cop constituÏt el Congrés.

Després de ser triat diputat a Madrid, les primeres paraules en una entrevista a Montcada Ràdio van ser d'agraïment a la ciutat de Montcada.

He crescut políticament a Montcada i Reixac i a la comarca. Aquí vaig sumar l’experiència municipal amb l’alcalde Josep M. Campos i em vaig fer com persona i militant politic. Vam governar i van ser anys molt interessants on vam poder fer molta feina. Fins i tot en la darrera etapa, estant a l'oposició. No oblido qui sóc i d'on vinc i he de tornar a la meva ciutat tot el que ella m’ha donat, que és més del que jo li he pogut retornar. Estaré a la comissió d'infraestructures, com portaveu adjunt de Foment. Montcada es mereix que se la comenci a tractar bé i allà tindré moltes coses a dir de la meva ciutat.

Com valora els darrers anys com a senador, en un context marcat pels dubtes que compleix la Càmbra alta?

Hi ha un debat molt complicat. Nosaltres hem defensat sempre que el Senat només té raó de ser com a cambra de representació territorial de l’estat plurinacional. Per tant, som partidaris que es reformi la Constitució. Que realment afronti lleis vinculades a l'estructura territorial com ara els estatus. Si no es reforma, no pot continuar sent una cambra de segona lectura i anirà cada dia creixent més la idea que sobra en aquest país. Crec que és una institicuió maltractada. És un llàstima. Cal que el PSOE i el PP avancin en la funció del Senat que la Constitució defineix però que no desenvolupa, i ho facin en aquesta legislatura de forma qualitativa. Jo hi he sumat una gran experiència parlamentària i sé que hi ha gent que hi treballa molt i que fa una molt bona feina, però globalment som crítics amb el paper actual que exerceix i que no respon a l’Espanya plurinacional que defensem.

Ara que s'ha constituït ja el Congrés, quins són els fronts oberts que haurà d'assumir?

El primer és ser conseqüents am el programa electoral. Presentarem ja el paquet de mesures que marcaran el primer període legislatiu que arriba fins a l'estiu i que recolliran l'adhesió al pagament de l'habitatge, la mobilitat i el transport. A més, seré el portaveu de política exterior i de la comissió constitucional, que és per on passen els estatuts i el debat de la reforma constitucional i el model d’estat. I aquí la coalició té molt a dir. Venim de Catalunya però el nostre grup representa formacions nacionals (IU, ICV, EUiA i CHA) i creiem que podem fer una gran aportació al conjunt del projecte federal. A més, col·laboraré a fons amb Gaspar Llamazares en la distribució de tasques en la comissió d'Infraestructures, i sobretot en la de ferrocarrils. Vull agafar-ho amb forces, ja que és un tema que m’uneix al meu municipi. És un eix vertebrador del nostre discurs polític que em fa molta il·lusió.

Quin és l'escenari que tindrà Catalunya amb una majoria del PP?

Sortirem de dubtes dilluns amb el discurs d'investidura de Mariano Rajoy i divendres, quan es reuneixi el primer Consell de Ministres. Tot indica que hi haurà paquet de retallades molt important i que hi ha un acord tàcid entre el PP i CiU. Convergència retallarà a Catalunya i els populars a Espanya i les dues forces polítiques defensaran que no hi ha cap altre projecte. Això ensorra Catalunya i el seu projecte de país. Nosaltres creiem que cal més inversió i més despesa social i aquest no és precisament el model d’enfortiment de Catalunya que, a més, fa que CiU es doblegui i se sotmeti al PP i quedi enterrat el debat sobre el Pacte Fiscal. I nosaltres denunciarem aquest tàndem.

I a nivell de proximitat, com buscarà el contacte amb la ciutadania?

Des d'ICV-EUiA concebim la política des del carrer. És fonamental, i jo vull ser conegut com el diputat del Vallès Occidental, de Montcada. Recorrent poble a poble, conflicte a conflicte, barri a barri, empresa a empresa i que serveixi com a eina perquè les problemàtiques tinguin una entrada directa en la discussió al Congrés. Buscaré una articulació que permeti que les polítiques d'ICV-EUiA a la comarca surtin enfortides, perquè som el futur. I estic convençut que aquest diputat ajudarà a consolidar el treball que s'està fent a Montcada i que farà possible que l'equip que lidera Josep M. González obtingui l'alcaldia en les properes eleccions.

Etiquetes de comentaris: eleccions generals 2011, opinió, Secretari General