L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
A l’edició impressa del diari Público del 26 de gener entrevisten a Antoni Barbarà, secretari de Dempeus per la salut pública en relació a la Iniciativa Penal Popular contra els responsables de la sanitat catalana, que estem endegant més de 60 entitats
Una seixantena de col·lectius impulsa una iniciativa penal popular pels efectes de les retallades del Govern
Portar davant la justícia els responsables dels problemes derivats de les retallades en sanitat és el que ha impulsat una seixantena de col·lectius a treballar en la presentació d’una iniciativa penal popular (IPP) contra el conseller de Salut, Boi Ruiz. “Hem de passar de la resignació al contraatac”, diu Antoni Barbarà, secretari de Dempeus per la sanitat pública, l’entitat que encapçala la iniciativa.
Serà una denuncia col·lectiva i popular amb el suport d’entitats, organitzacions i persones a títol individual, que vol demostrar amb situacions concretes produïdes durant els últims mesos com la conselleria de Salut està duent a terme “accions que voregen la frontera legal”. Un dels casos que faran servir serà la mort de Mari Carmen Mesa, una dona de 65 anys que va morir a l’hospital Vall d’Hebron per un aneurisma cerebral després de voltar per diversos hospitals. La seva filla, Natalia Fuertes, ja ha presentat una demanda particular per mirar de portar els responsables als tribunals i també ha donat el seu suport a la iniciativa penal popular.
S’estan recollint més casos de morts o problemes sanitaris que es puguin atribuir a la manca d’atenció mèdica provocada per les retallades. Es busca així aconseguir una documentació exhaustiva per iniciar el procés judicial. “Sense eufemismes, hem de parlar de negació de drets i actes delictius”, assegura amb contundència Antoni Barbarà, que defensa la decisió de “fer complir les seves lleis per garantir els drets de tots”.
Ampli suport a la iniciativa
“Si porten el jutge Garzón davant la justícia sense haver fet mal a ningú, per què no asseiem al banc dels acusats Boi Ruiz?”, apunta Manuel Piñar, el president de la Federació d’Associacions de Veïns de L’Hospitalet (FAVLH), un dels moviments veïnals que ja ha fet costat públicament la iniciativa. També estan implicats en la preparació de la IPP diverses plataformes territorials, representants del 15-M, entitats de l’àmbit sanitari, la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC), ATTAC i organitzacions sindicals com CCOO, UGT i la CGT.
Aquesta acció popular, a l’estil d’una iniciativa legislativa popular però amb l’objectiu d’arribar a l’òrgan jurídic corresponent en lloc del Parlament, compta amb l’assessorament legal de l’exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, que ha definit la IPP com “un acte de cultura cívica contra la corrupció”.
El grup de treball que prepara l’elaboració de la iniciativa penal popular li està donant voltes a la idea des del passat mes de novembre. El passat 19 de gener, en una assemblea a l’Ateneu Roig del barri de Gràcia a Barcelona, van decidir, amb el suport de la seixantena d’organitzacions implicades, tirar endavant definitivament la idea que podria portar el conseller Boi Ruiz davant un jutge. “Pretenem que tothom conflueixi, que cadascú segueixi amb les seves consignes i reivindicacions particulars, però anant tots cap a un acte general”, indica Barbarà en referència al principal horitzó a curt termini.
En aquest sentit, la pròxima data marcada en el calendari que tenen fixat és el 10 de març, quan es farà un gran acte públic en algun escenari emblemàtic de Barcelona o la seva àrea metropolitana per presentar públicament la iniciativa i una llista inicial d’adhesions. De moment, les entitats participants en la iniciativa ja preparen tota la documentació per presentar el text, i iniciar la recollida de signatures corresponent com més aviat millor.
La iniciativa legislativa popular és la principal mesura que es durà a terme, però hi ha diferents línies d’actuació que els col·lectius implicats en defensa de la sanitat pública estudien posar en marxa. Una d’elles és presentar davant el Síndic de Greuges un dossier informatiu sobre els perjudicis de la política de retallades duta a terme pel govern de la Generalitat o, fins i tot, buscar una condemna internacional per part de l’ONU o altres organismes similars contra “l’aplicació de polítiques regressives de salut”.
En un sentit més pràctic, les entitats insten al dret a la reclamació dels drets sanitaris i proposen “inundar Catalunya amb una pluja de protestes i reclamacions” utilitzant un formulari que elaborarà el mateix Jiménez Villarejo. Aquesta actuació seguirà el camí del que ja han fet algunes plataformes veïnals, com ara la del CAP Rambla Marina de Bellvitge (l’Hospitalet de Llobregat), quan van presentar prop d’un miler de fulls de reclamacions oficials de l’Institut Català de la Salut demanant la reobertura del seu centre d’atenció primària.
Hace poco oíamos de los “mejores” de CiU auténticos clamores levantiscos contra las medidas de Rajoy: decían estupideces tales como que con las nuevas propuestas fiscales made in “vergonzante Rajoy” la presión fiscal en Catalunya iba a ser superior a la de Suecia (todavía no ha salido publicado el desmentido), pero no hablaban de la injusticia en la distribución de los tipos, sino que insistían en lo que pagarían las rentas más altas. Y a pesar de ello, parecía que nos íbamos a alzar contra el Estado recaudador-opresor, contra el nuevo sheriff de Nottingham, y Artur Mas, en versión liberal de Robin Hood, iba a acompañar a Esperanza Aguirre en modo respondón porque Mas, como Aguirre, ya ha destrozado suficientemente la sanidad como para haber conseguido algunos “ahorrillos” (de los más necesitados, naturalmente). Tanta lista de espera alargada al infinito, tanto recorte de salarios y personal, tantas camas vacías tienen que haber reportado algún eurillo… (si es que no se ha quedado en el camino en una gestión más que preocupante, incluso denunciable.)
Sin embargo, ayer el grupo de CiU en el Congreso cambia totalmente de registro y por boca de su portavoz económico, Josep Sánchez Llibre, anunció el voto favorable al paquete de medidas urgentes –entre las que se encuentran la subida de impuestos. Y lo más espectacular es que lo justifica por cuestiones de “coherencia política, rigor presupuestario y valentía” ante una “situación de extrema gravedad”. Pero la verdad es que cuesta encontrar coherencia política o rigor por ningún sitio… Y la valentía habrá que descubrirla, quizás, en lo que habrá habido que hacer para alcanzar algún pacto oculto (si es que existe). De lo que sí estoy segura es que “la extrema gravedad” reside en que dejemos la política en manos de CiU y del PP.
El ridículo ha sido mayúsculo, entre otras cosas por lo absolutamente innecesario (la sobrada mayoría absoluta del PP sólo se ha “adornado” con la suma de los votos vergonzantes de CiU, pero se sobraba y bastaba para imponer lo que quisieran;). ¿Qué habrá conseguido el Govern de CiU a cambio? Todavía no lo sé, pero bastante necesitados al parecer sí andan, y no sólo de dineros, sino de credibilidad.
Porque la credibilidad es fundamental en política, y la de CiU está en precario desde un sector especialmente sensible para la ciudadanía: el de la salud. La denuncia presentada por miembros de la CUP contra el presidente del Institut Català de la Salut (ICS), Josep Prat, ha tenido ya como consecuencia su dimisión de director general del holding público Innova y de vicepresidente del consejo de administración del grupo privado USP Hospitals… y esperemos que las dimisiones sigan y este personaje abandone definitivamente cualquer responsabilidad en el ICS. Y se siga barriendo en positivo gracias al magnífico periodismo de investigación que realiza también Albano Dante en la revista de las comarcas gironinas cafeambllet, junto a las crónicas de Alfons Quintà en el Diari de Girona.
¿A qué juega ESADE?
Pero hasta ahora había poco que preocuparse, porque existe una Alta Escuela de Negocios como ESADE donde podía encontrarse lo mejor de las neuronas de los privilegiados, buscando la manera de ahorrar impuestos, abaratar sin demasiados escrúpulos los servicios del sector público, justificar privatizaciones, enseñar cómo “factura contra/sobre factura” (sobre todo si son de empresas del mismo dueño pero con distintos nombres) pueden significar suculentos beneficios no declarados. Ahora quien se preocupa es la dirección de ESADE, que ha mandado una carta a alumnos y profesores pidiéndoles que no hagan declaraciones públicas sobre el caso Urdangarín, porque al parecer ya “se han desvinculado” del que fue profesor de Esade Diego Torres y su socio, Iñaki. Pero no será tan fácil que acabe aquí la cosa, porque podía leerse en El Pais en la versión para Catalunya del 27 de diciembre pasado:
“El secretario general de ESADE, Marcel Planellas, cobró 90.000 euros en un año y medio del Instituto Nóos por tareas de “asesoramiento empresarial”, según consta en las facturas a las que ha tenido acceso EL PAÍS. Planellas, según fuentes cercanas al instituto, ayudó a diseñar a Iñaki Urdangarin y Diego Torres los programas de los foros de Valencia y participó en varias reuniones con clientes de Nóos. Las jornadas reportaron ingresos de cinco millones al yerno del Rey y a su socio, que ahora están siendo investigados por el titular del juzgado de instrucción número 3 de Palma de Mallorca, el juez José Castro. Planellas ha declinado detallar a este diario cuál fue su labor en el Instituto Nóos. Según las facturas que figuran en la causa, el secretario general de ESADE ganó 90.00 euros en cuatro pagos. En marzo de 2005, recibió 18.000 euros en concepto de “asesoramiento empresarial”. Dos meses después, facturó la misma cantidad, de nuevo por “asesoramiento empresarial”. En enero de 2006, consta un pago del instituto al profesor de 30.000 euros por el mismo concepto. Finalmente, en agosto del mismo año, recibió 24.000 euros por “asesoramiento y participación en Illes Balears Fórum 2005”. En las cuatro facturas consta el IVA correspondiente y en tres de ellas se aplicó el IRPF.”
Pero la dirección de Esade, con lo feo que pinta el asunto, no debería preocuparse fundamentalmente por estos affaires, sino por el enfado y el disgusto con el que se levantan ocasionalmente profesionales de gran valor para la sanidad de los cursos de “gestión” de Esade donde entiende que cabe anteponer a la vocación y a la dignidad y necesidad de los pacientes, las ansias de beneficio y de gestión “rentable”. Porque, por suerte, todavía hay personal médico al que es difícil venderle la lógica neoliberal de la maximización del beneficio ante un paciente que sufre.
Este blog cree naturalmente en la presunción de inocencia, pero cree sobre todo en la necesidad de tener una buena y potente escoba para barrer a fondo tanta mentira, privatización encubierta, chanchullo digno de cárcel, corrupción bendecida… ¿Nos olvidaremos del caso Millet? ¿Vamos a dejar que pase el tiempo sobre el fraude fiscal del Instituto Nóos? ¿Vamos a dejar que sigan privatizando la sanidad para beneficio de unos presuntos indeseables que, si se descuidan, acaban en el banquillo?
Si lo ves más o menos de esa manera, te animo a seguir trabajando por la salud de la salud pública y por esclarecer la verdad:
CCOO de Catalunya rebutja el desmesurat increment del transport públic
La T-10, el títol més utilitzat, puja un 12%, i denunciem una falta de política de fidelització dels usuaris
Des de CCOO de Catalunya considerem que amb l’actual pujada de preus del transport públic, el govern de la Generalitat mostra la seva escassa sensibilitat social, donada la situació de crisi econòmica que està patint els nostre país, i tenint en compte que, al mateix temps, l’administració subvenciona amb reducció de peatges a determinats usuaris del vehicle privat, sense cap criteri d’equitat social, mentre puja els preus del transport públic. L’anàlisi de les dades de l’increment de preu del transport confirma que els increments més acusats es concentren en aquells títols més utilitzats (T-10, T-Mes i T-50/30), que l’any 2010 van suposar més del 90% de les validacions. També es demostra la tendència sostinguda any rere any a l’augment del preu que paga l’usuari, molt per sobre de l’IPC, però també de l’increment salarial acordat en la negociació col•lectiva. Aquesta situació reiterada castiga econòmicament a aquelles persones que, potencialment, han de ser els usuaris més regulars del transport públic, és a dir, els treballadors/es que necessiten accedir al seu lloc de treball, i no afavoreix, per tant, el creixement de l’ús del transport públic.
Això no deixa de ser una situació contradictòria, quan les polítiques oficials són les d’incentivar la mobilitat sostenible, estimular l’ús del transport públic generalitzat per la mobilitat quotidiana per motius laborals i, a la vegada, evidenciar la insostenibilitat d’un model basat en l’ús irracional del vehicle privat.
La revisió de tarifes pel 2012 aprovada per l’ATM no bonifica als usuaris més habituals del sistema, perquè s’abaixen les tarifes de la T-Trimestre i de la T-Mes, uns títols que només aglutinen al 7.6% dels usuaris (0.6% i 7%, respectivament), donat que són necessaris un gran número de viatges perquè siguin comparables amb les tarifes de la T-10 (57 i 62, respectivament). En aquest sentit, manca una política decidida de fidelització dels usuaris més recurrents, especialment en el cas de la mobilitat laboral: si per anar i tornar a la feina es fan una mitjana de 40 viatges mensuals, no és possible que la T-Mes només s’amortitzi a partir dels 62 viatges. Una aposta decidida pel transport públic per part de l’administració seria que el preu d’aquest títol s’adeqüés a aquesta necessitat i permetés la fidelització d’un col•lectiu que necessita desplaçar-se diàriament al seu lloc de treball. És necessari que l’objectiu de la tarificació sigui que els usuaris recurrents rebin un tractament favorable, perquè el seu comportament repercuteix en benefici del conjunt de la societat, atès que redueix els impactes socials, econòmics, mediambientals, energètics i sanitaris que comporta l’ús massiu i abusiu del vehicle privat.
Si una forma d’aconseguir un increment en la quota del transport públic és introduir una tarificació encara molt més competitiva respecte a l’ús del vehicle privat, des de CCOO de Catalunya creiem que és necessària la introducció de una nova modalitat de títols de transport que realment afavoreixin als usuaris (T-Laboral, T-Anual, T-Estudiant, T-Social, etc.), que permetrien uns avantatges econòmics notables als usuaris, tal com succeeix a les principals ciutats europees. En aquest context, valorem positivament la potenciació de les tarifes socials, amb l’ampliació de l’edat d’ús de la T-12, la disminució del preu de la T-Jove i la introducció d’un ajut per a persones en situació d’atur. Però aquesta última mesura és bastant irreal, donat que el descompte no s’aplica sobre els títols més utilitzats, sinó sobre la T-Trimestre, que no arriba a l’1% de les validacions, pel seu elevat preu i per la necessitat de fer un número de desplaçaments molt elevat, en uns moments en que aquestes persones han vist molt minvada la seva mobilitat per causes laborals.
Des de CCOO de Catalunya trobem una manca de consideració cap a les entitats cíviques i socials que aquesta pujada s’anunciï només una setmana després de la reunió del Consell de Mobilitat de l’ATM, on les organitzacions sindicals tenen representació, sense que es fes cap menció a aquesta pujada o debat sobre les possibilitats de millorar l’eficiència del sistema de tarificació. Per tant, considerem que l’any 2012 ha d’esdevenir en la creació d’un nou marc de treball que obri un fòrum social per discutir la millora del sistema tarifari, i que no sigui sempre una imposició de l’administració, que reiteradament deixa de banda a les organitzacions socials integrades en aquest Consell. També és important recordar que aquesta pujada de preus no ha passat per la Comissió de Preus.
Malgrat tot, des de CCOO de Catalunya també considerem que és necessari destacar l’esforç de la Generalitat de Catalunya que, en el context de retallades de les aportacions del govern de l’Estat, ha incrementat la seva aportació al sistema de l’ATM en un 6.3%. També és positiu que l’ATM posi fil a l’agulla i comenci a plantejar-se un pla d’eficiència amb la finalitat de reordenar serveis, adaptar l’oferta a la demanda real i a racionalitzar la despesa, i la potenciació de la lluita contra el frau. Però considerem que aquestes mesures no s’han d’aplicar sense un anàlisi en profunditat de les repercussions socials que poden tenir aquestes retallades.
Finalment, com venim reclamant des de fa anys, des de CCOO de Catalunya considerem que és imprescindible l’aprovació d’una Llei de finançament del transport públic, una assignatura pendent de la Llei de Mobilitat de 2003, que eviti carregar, any rere any, per sobre de l’IPC els majors costos sobre els usuaris.
Reclamem igualment un nou sistema de títols de transport que fidelitzin als usuaris i facilitin el seu ús per a treballadors/es, estudiants, aturats, pensionistes, persones amb discapacitat, etc., i que és imprescindible per estimular la demanda de transport públic.
La Favb, en contra de la pujada abusiva de les tarifes del transport públic
Des de la FAVB (Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona) volem expressar el nostre rebuig i preocupació per les noves tarifes de transport públic aprovades pel Govern català.
La T-10, l’abonament que representa el 70% dels títols de transport venuts, puja un euro, un 12% davant d’un IPC previst del 3,4%, i el preu de la T-50/30 puja un 10%, mentre que les rebaixes de preu arriben només a les tarifes socials o als títols menys venuts, com la T-mes o la T-trimestre. L’encariment de la T-10 des del 2002 ja supera el 15% i, en lloc de millores en el servei, ja es va anunciar la disminució de les freqüències a totes les línies i la paralització de part de la construcció de la Línia 9.
Aquest increment de tarifes i de retallades als serveis ve a sumar-se als anuncis de les pujades als preus d’altres serveis bàsics (aigua, llum, possible repagament sanitari...) i a la situació general de pèrdua de poder adquisitiu, endeutament o atur en què es troba bona part de la població. Això revela, a més, un engany, ja que el Conseller de Territori i Sostenibilitat va dir que la T-10 no arribaria als 9 €. Una insensibilitat social que de ben segur acabarà tenint conseqüències.
L’argument de la Generalitat que el viatger assumeixi un percentatge superior del cost del bitllet (del 42,2% al 47,1%) sembla voler oblidar que l’usuari ja està sufragant el cost amb els seus impostos, i que el transport públic, com correspon a la seva categoria de pilar de l’Estat del benestar, hauria de rebre més finançament públic per fer-lo més assequible a les persones amb menys ingressos, ja sigui amb partides pressupostàries superiors o obtenint més ingressos a partir del transport privat.
Ben al contrari: l’anunci es fa en paral·lel al de les noves tarifes i condicions a les autopistes, cosa que posa de relleu el tracte de favor cap als usuaris d’un transport més car i contaminant respecte als usuaris del transport públic.
La incorporació dels descomptes per als vehicles amb alta ocupació o ecològics es fa a la vegada que s'anuncia la bonificació als que més utilitzen les autopistes, i els increments de tarifes als peatges són menors que els del transport públic: un 5,4% als vehicles lleugers respecte al 7,8% de mitjana als títols de transport públic.
Però, a banda d’afavorir els usuaris freqüents de les autopistes -un concepte ben discutible quan la Generalitat manifesta prioritzar el transport públic- la consideració de la recurrència en l’ús d’aquesta infraestructura, i per tant amb dret a rebaixa de tarifes (16 vegades al mes), no és ni de lluny el mateix barem amb el qual es considera un usuari freqüent del metro (més de 50 viatges al mes). Per acabar d’arrodonir-ho, al primer se’l bonifica amb descomptes del 30%, al segon amb descomptes menors al 2% en títols ja de per si molt cars.
En aquestes circumstàncies, la disminució dels preus de les tarifes socials queda diluït: la baixada del 12% en el preu de la T-jove o l’ampliació de la T-12 fins als 16 anys són mesures positives, però que es manifesten del tot insuficients davant dels increments de la resta de tarifes, per no citar el descompte del 50% pels aturats... sempre que superin, això sí, els 50 viatges al mes (descomptes en la T-trimestre).
Davant d’aquesta situació, la FAVB continua apostant pel transport públic, un transport sostenible i al servei de tothom, font d’equitat social i un dels serveis públics més importants a la nostra ciutat, i es manifesta totalment en contra d’aquesta pujada abusiva de tarifes, més encara en el context de crisi actual. Barcelona, 20 de desembre de 2011
