JOAN JOSEP NUETAlgunes reflexions a frec del 15-M i dels resultats electoralsNo tinc cap dubte que l'impacte polític més important dels resultats electorals del 22-M és l'avanç brutal i generalitzat de la dreta a Catalunya i al conjunt d'Espanya. No tinc cap dubte tampoc que sense l'alè de la Vaga General, de les mobilitzacions contra les retallades i de les jornades del 14-M i del 15-M, l'avanç de la dreta encara seria més fort i més generalitzat.
Els canvis econòmics i sociològics que s'han generat en la societat catalana i espanyola en els últims 15 o 20 anys són tan grans que han anat desdibuixant el panorama polític clàssic al que estàvem acostumats. Per a l'esquerra ha estat letal la disgregació de la classe treballadora, una gran part d'ella reconvertida en treballadors que no se senten treballadors. Si sumem a això el vessament de la cultura neoliberal de l'especulació, la corrupció, la desregulació i l'individualisme ens confereix un nou mapa on el color blau del PP s'expandeix al mateix temps que el vermell de l'esquerra es contrau, i això ja ha estat succeint des de fa temps, els resultats del 22-M només confirmen definitivament aquesta tendència que encara no ha fet sostre.
I la cosa pot anar a pitjor, no només perquè el PP pot guanyar les generals amb majoria absoluta, sinó perquè el discurs racista, xenòfob i fatxa té recorregut i incorpora al mapa el color negre en expansió, penetrant en sectors tradicionals de l'esquerra com els barris de treballadors de les perifèries urbanes o de les ciutats mitjanes, precisament per acabar de plegar l'espinada a les resistències de l'esquerra encara organitzada, almenys a Catalunya, utilitzant la llengua i la immigració.
Els fenòmens com UPyD, Ciutadans o Plataforma x Catalunya no són casualitats, han estat creats i ideats per clavar el cop definitiu quan es pretén resistir, són l'autopista que faciliten el PP i CiU la desfilada de la victòria.
Si el sentit d’allò col·lectiu, de la solidaritat i dels interessos comuns i diferenciats de classe es dilueixen gràcies a una potent i eficaç utilització dels grans mitjans de comunicació de masses als propis canvis dins del procés productiu i al model productiu imperant de la precarietat-corrupció immobiliària, això durant la crisi, s'ha demostrat que aconsegueix prostituir encara més el sentit últim de les coses i que perdem la noció de qui són els llops i qui els xais.
L'atur i la precarietat augmenten l'ansietat que és canalitzada, no com en el passat per les organitzacions dels treballadors, sinó pel populisme, racisme i fals somni americà. Per això guanya el PP corrupte de Camps, encara que el sentit comú democràtic no pugui entendre-ho.
D’aquí el sentit de masses del discurs de la dreta, el de CiU i el del PP, en el cas del PP amb un afegit centralista, caspós i tradicional que reconnecta el seu discurs al pitjor de la història d'Espanya. En el cas de CiU alimentat novament pel victimisme de Catalunya contra Espanya, fonamentat en els fracassos de l'Estatut i la incomprensió i negació per part de PP i PSOE de l'Estat Federal Plurinacional.
El sindicalisme no és que sigui necessari, és que és imprescindible. Per això la defensa tan necessària dels sindicats, clar que tenen els seus propis interessos (els seus afiliats en primer lloc), és clar que no són partits, però han de jugar un paper sociopolític (ja estan rectificant els seus errors d'allunyar-se de la política), és clar que el seu acord sobre pensions va crear en alguns sectors una sensació de "coitus interruptus", però sense ells la classe treballadora no podria mai cohesionar els seus interessos de classe i les resistències front els retalls disminuirien dràsticament. Segueixen sent el més organitzat que tenim i això cal preservar-ho de forma crítica.
Atacar els sindicats i acusar-los de tous és en aquesta situació una veritable bogeria que conflueix amb els interessos del PP de forma objectiva. Per descomptat cal opinar, criticar i militar, però recordem que estem enmig d'una operació de descrèdit polític i ideològic del sindicalisme de classe i de l'esquerra transformadora. El flagel autocrític fomenta la disgregació que volem combatre i dificulta la mobilització, crea més frustració i desconcert.
Sense reconstrucció de la classe treballadora no hi haurà reconstrucció de l'esquerra i aquest és un dur treball en què la unitat és un factor determinant en aquest període. Cal abordar les contradiccions sense impaciència revolucionària, avui més que mai, però al mateix temps sense acceptar la situació de forma acrítica invocant constantment el mal menor.
Si això és així també és cert que l'esquerra del nostre país té un camí per recórrer. La socialdemocràcia està sent escombrada en intentar compaginar democràcia-neoliberalisme-Estat social.
Si en Zapatero segueix fins a les Generals amb les retallades, la victòria del PP serà aclaparadora.
Si el que impera és la lògica de l'alternança del sistema bipartidista que no qüestiona la lògica neoliberal i utilitza la Llei Electoral i el domini dels grans mitjans de comunicació per a això, el mateix PSOE renuncia a l'alternativa d'esquerres i li atorga tot al PP.
Però la militància socialista i el vot socialista que aposta per un Estat social existeix i en el debat del PSOE hauria d'aparèixer la necessitat de recuperar aquesta força política per a la resistència enfront del neoliberalisme pur i dur. Per descomptat això passa per un gir d'esquerres a política econòmica, funcionament democràtic de l'Estat i les seves institucions i construcció federal de l'Estat, no és poca cosa, però si ve el PP de la majoria absoluta anem dats.
Per això cal parlar de la "nova política necessària" aquesta que vam intentar encastellar quan va néixer IU, quan vam parlar des del 2008 de Refundació, quan vam crear la Coalició ICV-EUiA. Totes aquestes bones intencions segueixen sent vàlides, els seus resultats ofereixen més matisos.
Per què no som capaços d'absorbir gran part de les energies que deixa enrere el PSOE i connectar amb les noves mentalitats crítiques davant de la crisi? Per què tenim tantes dificultats per oferir un programa creïble que sigui una veritable alternativa a la dreta?
Queda clar que alguna cosa està canviant, de forma més lenta de la que ens agradaria, però canviant. Els retalls que realitza i realitzarà CiU a poc a poc seran percebuts de forma molt més generalitzada, requereixen temps i pràctica. Les polítiques del PP en ajuntaments i comunitats autònomes desmantellaran part de l'Estat del benestar i del sistema públic, la cohesió social es ressentirà molt seriosament. Quan tot això passi (ja està passant a Catalunya) el carrer esclatarà.
Els aturats i aturades votants del PP aviat comprovaran que les polítiques que han votat no suposaran una tornada a l'època daurada que mai no tornarà (la del fals creixement especulatiu). I llavors què oferirà l'esquerra, nosaltres IU, ICV-EUiA. Si oferim l'actual forma de fer les coses només captarem una part (important) d'aquest descontentament.
El moviment del 15-M és profundament polític, és una política diferent de la que practiquen els aparells organitzatius i institucionals de l'esquerra del nostre país. Per això cal canviar, per connectar amb aquestes noves formes de fer política.
Una de les tasques de l'esquerra (la tasca sota el meu punt de vista) és facilitar les confluències i temperar les contradiccions de les mobilitzacions, totes són bones i necessàries, i no n’hi ha unes de políticament correctes per a l'esquerra i d’altres de les quals cal recelar. Els programes comuns i mínims que surten de Sol, Catalunya, els hipotecats, el moviment veïnal o el sindicalisme de classe, constitueixen el cos bàsic de les demandes / acció i han de ser el nostre full de ruta. Cal convertir aquest pla en un pla de majories i no ha de comporta contradictòriament el que demanem al carrer i el que demanem als ajuntaments i parlaments.
Si repasso les demandes acordades a la Puerta del Sol o a la Plaça de Catalunya em congratulo amb el 80 o 90% d'elles, són als nostres programes des de fa molt temps! Què ens el que ens en separa, doncs?! No hi ha dubte: les pràctiques.
Els acampats han de constatar que la política i polítics que critiquen són els que apuntalen el sistema: el bipartidisme, la llei electoral, la corrupció, l'alternança... etc, l'esquerra transformadora ha d'escoltar i canviar part del seu funcionament per obrir-se a d’altres formes diferents estructuralment de participar críticament.
El vot també és un element de canvi, els partits del sistema fomenten el nostre allunyament del vot i de la política corrompent aquesta democràtica manera de fer. Si ens prenen el vot desprestigiant-lo hauran aconseguit una gran victòria, de fet ja han aconseguit molt.
Un fet clau és que molta gent crítica amb el sistema ens hi veu com a part i desconfia de la nostra acció. Aquí és clau el reforçament de la nostra ànima de moviment que va molt més enllà de la nostra part de política institucional.
Majories silencioses, això, això és el que vol la dreta "silencioses".
No oblidem allò que la dreta anomena complaent "majories silencioses", aquelles que han facilitat àmpliament la victòria del PP i de CiU. No es manifesten a les places, però han estat àmpliament guanyades pel discurs de la dreta i han conduït la seva indignació contra el PSOE o la immigració o tots dos alhora, determinant el resultat electoral. Classes treballadores fragmentades, amplis sectors professionals als quals colpeja la crisi amb duresa. Si no els plantegem una alternativa que no es basi en el antisocialisme i el recel de la immigració que els inculca la dreta ho tenim difícil. La dreta juga amb la seva frustració i els ofereix un paradís proper (la victòria de la dreta portarà feina) i els explica els seus dimonis (una esquerra que no sap gestionar i ens arruïna).
Necessitem combinar la quotidianitat amb els valors de fons (aquesta és la nostra gran diferència amb la direcció del PSOE, va renunciar als ideals i els va fer incompatibles amb la gestió). La quotidianitat la dóna l'organització estable al costat de la gent i d'això en poden parlar molt PP I CiU. Els resultats demostren que on l'esquerra està ben organitzada no només resisteix sinó que obté grans resultats, i aquests treballadors, autònoms i comerciants que ens han votat massivament en alguns municipis, són els mateixos que en d’altres han votat també massivament el PP o PxC.
Malgrat les dificultats cal tenir esperança, en l'últim període hem reprès el pols de la mobilització i amb tota seguretat vénen temps de lluita. Cal preparar i mentalitzar les nostres organitzacions per a aquests moments.
Ni IU ni ICV-EUiA es poden felicitar dels resultats, són en l'intern positius, però políticament molt negatius, el nostre potencial és infinitament superior i no resistirem a la defensiva o recollint les engrunes de la desfeta del PSOE, la victòria de la dreta també ens passa a nosaltres per sobre, cal anar cap a guanyar el partit. És per això que amb el bàlsam de resultats que no són crítics hem d'afrontar amb serenitat els canvis necessaris per a la nostra reconnexió. En aquesta reconnexió la unitat i l'ampliació, allò social i allò polític han de prendre noves formes i més protagonistes.
(*) Responsable d'Acció Política d'EUiA
Responsable de Relacions Unitàries d'IU
Versión en castellano
Algunas reflexiones al calor del 15-M y de los resultados electorales
No tengo dudas de que el impacto político más importante de los resultados electorales del 22-M es el avance brutal y generalizado de la derecha en Catalunya y en el conjunto de España. No tengo dudas tampoco de que sin el aliento de la Huelga General, de las movilizaciones contra los recortes y de las jornadas del 14-M y del 15-M, el avance de la derecha aún seria más fuerte y más generalizado.
Los cambios económicos y sociológicos que se han generado en la sociedad catalana y española en los últimos 15 o 20 años son tan grandes que han ido desdibujando el panorama político clásico al que estábamos acostumbrados. Para la izquierda ha sido letal la disgregación de la clase trabajadora, una gran parte de ella reconvertida en trabajadores que no se sienten trabajadores. Si sumamos a ello el desboque de la cultura neoliberal de la especulación, la corrupción, la desregulación y el individualismo nos confiere un nuevo mapa donde el color azul del PP se expande al mismo tiempo que el rojo de la izquierda se contrae, y ello ya viene sucediendo desde hace tiempo, los resultados del 22-M solo confirman definitivamente esta tendencia que aun no ha tocado techo.
Y la cosa puede ser peor, no solo por que el PP puede ganar las generales con mayoría absoluta, sino porque el discurso racista, xenófobo y facha tiene recorrido e incorpora al mapa el color negro en expansión, penetrando en sectores tradicionales de la izquierda como los barrios de trabajadores de las periferias urbanas o de las ciudades medias, precisamente para acabar de doblar el espinazo a las resistencias de la izquierda aún organizada, al menos en Catalunya, utilizando la lengua y la inmigración.
Los fenómenos como UPyD, Ciutadans o Plataforma x Catalunya no son casualidades, han sido creados e ideados para asestarnos el golpe definitivo cuando se pretende resistir, son la autopista que facilitan al PP y a CiU el desfile de la victoria.
Si el sentido de lo colectivo, de la solidaridad y de los intereses comunes y diferenciados de clase se diluyen gracias a una potente y eficaz utilización de los grandes medios de comunicación de masas a los propios cambios dentro del proceso productivo y al modelo productivo imperante de la precariedad-corrupción inmobiliaria, esto durante la crisis, se ha demostrado que consigue prostituir aún mas el sentido último de las cosas y que perdamos la noción de quienes son los lobos y quienes los corderos.
El paro y la precariedad aumentan la ansiedad que es canalizada, no como en el pasado por las organizaciones de los trabajadores, sino por el populismo, racismo y falso sueño americano. Por eso gana el PP corrupto de Camps, aunque el sentido común democrático no pueda entenderlo.
Por eso el sentido de masas del discurso de la derecha, el de CiU y el del PP, en el caso del PP con un añadido centralista, casposo y tradicional que reconecta su discurso a lo peor de la historia de España. En el caso de CiU alimentado de nuevo por el victimismo de Catalunya frente a España, fundamentado en los fracasos del Estatut y la incomprensión y negación por parte de PP y PSOE del Estado Federal Plurinacional.
El sindicalismo no es que sea necesario, es que es imprescindible. Por eso la defensa tan necesaria de los sindicatos, claro que tienen sus propios intereses (sus afiliados en primer lugar), claro que no son partidos pero deben jugar un papel sociopolítico (ya están rectificando sus errores de alejarse de la política), claro que su acuerdo sobre pensiones creó en sectores una sensación de “coitus interruptus”, pero sin ellos la clase trabajadora no podría nunca cohesionar sus intereses de clase y las resistencias frente a los recortes disminuirían drásticamente. Siguen siendo lo más organizado que tenemos y eso hay que preservarlo de forma crítica.
Atacar a los sindicatos y acusarlos de blandos es en esta situación una verdadera locura que confluye con los intereses del PP de forma objetiva. Por supuesto hay que opinar, criticar y militar pero recordemos que estamos en medio de una operación de descrédito político e ideológico del sindicalismo de clase y de la izquierda transformadora. El flagelo autocrítico fomenta la disgregación que queremos combatir y dificulta la movilización, crea mas frustración y desconcierto.
Sin reconstrucción de la clase trabajadora no habrá reconstrucción de la izquierda y eso es un trabajo arduo donde la unidad es un factor determinante en este periodo. Hay que abordar las contradicciones sin impaciencia revolucionaria, hoy más que nunca, pero al mismo tiempo sin aceptar la situación de forma acrítica invocando constantemente el mal menor.
Si eso es así también es cierto que la izquierda de nuestro país tiene un camino que recorrer. La socialdemocracia está siendo barrida al intentar compaginar democracia-neoliberalismo-estado social.
Si Zapatero sigue hasta las generales con los recortes, la victoria del PP será aplastante.
Si lo que impera es la lógica de la alternancia del sistema bipartidista que no cuestiona la lógica neoliberal y utiliza la Ley Electoral y el dominio de los grandes medios de comunicación para ello, el propio PSOE renuncia a la alternativa de izquierdas y se lo entrega todo al PP.
Pero la militancia socialista y el voto socialista que apuesta por un estado social existe y en el debate del PSOE debería aparecer la necesidad de recuperar esa fuerza política para la resistencia frente al neoliberalismo puro y duro. Por supuesto eso pasa por un giro de izquierdas a política económica, funcionamiento democrático del estado y sus instituciones y construcción federal del estado, no es poca cosa, pero si viene el PP de la mayoría absoluta nos vamos a enterar de lo que vale un peine.
Por eso hay que hablar de la “nueva política necesaria” esa que intentamos encumbrar cuando nació IU, cuando hablamos desde 2008 de Refundación, cuando creamos la Coalición ICV-EUiA. Todas esas buenas intenciones siguen siendo válidas, sus resultados ofrecen mas matices.
¿Por qué no somos capaces de absorber gran parte de las energías que deja atrás el PSOE y conectar con las nuevas mentalidades críticas frente a la crisis?.¿Por qué tenemos tantas dificultades para ofrecer un programa creíble que sea una verdadera alternativa a la derecha?
Queda claro que algo está cambiando, de forma más lenta de la que nos gustaría, pero cambiando. Los recortes que realiza y realizará CiU poco a poco serán percibidos de forma mucho más generalizada, requiere tiempo y práctica. Las políticas del PP en ayuntamientos y Comunidades Autónomas desmantelaran parte del estado del bienestar y del sistema público, la cohesión social se va a resentir muy seriamente. Cuando todo esto ocurra (ya está ocurriendo en Catalunya) la calle va a estallar.
Los parados y paradas votantes del PP pronto comprobaran que las políticas que han votado no van a suponer una vuelta a la época dorada que nunca volverá (la del falso crecimiento especulativo). I entonces que ofrecerá la izquierda, nosotros IU, ICV-EUiA. Si ofrecemos la actual forma de hacer las cosas solo captaremos una parte (importante) de ese descontento.
El movimiento del 15-M es profundamente político, si una política distinta a la que practican los aparatos organizativos e institucionales de la izquierda de nuestro país. Por eso hay que cambiar, para conectar con esas nuevas formas de hacer política.
Una de las tareas de la izquierda (la tarea bajo mi punto de vista) es facilitar las confluencias y atemperar las contradicciones de las movilizaciones, todas son buenas y necesarias, y no hay unas políticamente correctas para la izquierda y otras de las cuales hay que recelar. Los programas comunes y mínimos que salen de Sol, Catalunya, los hipotecados, el movimiento vecinal o el sindicalismo de clase, constituyen el cuerpo básico de las demandas/acción y deben ser nuestra hoja de ruta. Hay que convertir ese plan en un plan de mayorías y no debe comportarse contradictoriamente lo que pedimos en la calle y lo que pedimos en los ayuntamientos y parlamentos.
Si repaso las demandas acordadas en la Puerta del Sol o en Plaza de Catalunya me congratulo con el 80 o 90% de ellas, ¡están en nuestros programas desde hace mucho!. ¿Qué nos separa pues de ellos y ellas!. Sin duda las prácticas
Los acampados deben constatar que la política y políticos que critican son los que apuntalan el sistema: el bipartidismo, la ley electoral, la corrupción, la alternancia…etc, la izquierda transformadora debe escuchar y cambiar parte de su funcionamiento para abrirse a otras formas distintas estructuralmente de participar críticamente.
Es voto también es un elemento de cambio, los partidos del sistema fomentan nuestro alejamiento del voto y de la política corrompiendo ese democrático hacer. Si nos arrebatan el voto desprestigiándolo habrán conseguido una gran victoria, de hecho ya han conseguido mucho.
Un hecho clave es que mucha gente critica con el sistema nos ve como parte de el y desconfía de nuestra acción. Aquí es clave el reforzamiento de nuestra alma de movimiento que va mucho más allá de nuestra parte de política institucional.
Mayorías silenciosas, eso, eso quiere la derecha “silenciosas”
No olvidemos a lo que la derecha denomina complaciente “mayorías silenciosas” esas que han facilitado ampliamente la victoria del PP y de CiU. No se manifiestan en las plazas, pero han sido ampliamente ganadas por el discurso de la derecha y han conducido su indignación contra el PSOE o la inmigración o ambos a la vez, determinando el resultado electoral. Clases trabajadoras fragmentadas, amplios sectores profesionales a los cuales golpea la crisis con dureza. Si no les planteamos una alternativa que no se base en el antisocialismo y el recelo de la inmigración que les inculca la derecha lo tenemos difícil. La derecha juega con su frustración y les ofrece un paraíso cercano (la victoria de la derecha traerá trabajo) y les relata sus demonios (una izquierda que no sabe gestionar y nos arruina).
Necesitamos combinar la cotidianidad con los valores de fondo (esa es nuestra gran diferencia con la dirección del PSOE, renunció a los ideales y los hizo incompatibles con la gestión). La cotidianidad la da la organización estable al lado de la gente y de eso pueden hablar mucho PP Y CiU. Los resultados demuestran que donde la izquierda está bien organizada no solo resiste sino que obtiene grandes resultados, y esos trabajadores, autónomos y comerciantes que nos han votado masivamente en algunos municipios son los mismos que en otros han votado también masivamente al PP o a PxC.
A pesar de las dificultades hay que tener esperanza, en el último periodo hemos retomado el pulso de la movilización y con toda seguridad vienen tiempos de lucha. Hay que preparar y mentalizar a nuestras organizaciones para esos momentos.
Ni IU ni ICV-EUiA pueden congratularse con los resultados, son en lo interno positivos, pero políticamente muy negativos, nuestro potencial es infinitamente superior y no resistiremos a la defensiva o recogiendo las migajas del descalabro del PSOE, la victoria de la derecha también nos pasa a nosotros por encima, hay que ir a por el partido. Es por ello que con el bálsamo de resultados que no son críticos debemos afrontar con serenidad los cambios necesarios para nuestra reconexión. En esa reconexión la unidad y la ampliación, lo social y lo político deben tomar nuevas formas y más protagonistas.
(*) Responsable de Acción Política de EUiA
Responsable de Relaciones Unitarias de IUEtiquetes de comentaris: 15M, Eleccions municipals 2011
Carácter del encuentro:
