L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
Barcelona (ACN).- Uns 12.000 membres dels cossos de seguretat, segons els organitzadors, i 5.500, segons els Mossos, es manifesten aquest dijous a la tarda pel centre de Barcelona per reclamar que s'aturin les retallades. La marxa, formada per Mossos d'Esquadra, Bombers de la Generalitat, funcionaris de presons i agents rurals, ha sortit de la Plaça Urquinaona i finalitza davant del Palau de la Generalitat. En aquesta manifestació unitària, els sindicats volen mostrar el seu rebuig "contra les brutals mesures" del Govern que suposen "una importantíssima retallada de les condicions laborals dels empleats públics" i afecten "directament els drets socials de tots els ciutadans", segons van explicar aquest dimecres.
Una de las cosas que destacará la historia de este año que acaba serán las revueltas y explosiones sociales que, originadas tal vez en países como Egipto, se han ido propagando y provocando todo tipo de manifestaciones que en muchos casos han llegado a las portadas de periódicos internacionales. Reclamando un fuerte cambio político, entre dichos movimientos podemos incluir el del 15M español o los movimientos Occupy, iniciados en Wall Street y que han tenido repercusión en otros emplazamientos como por ejemplo Londres.
Al igual que pasara con el movimiento 15M, en Occupy trabajan todo tipo de personas que organizadas de forma autosuficiente de disgregan en grupos específicos para cada cometido. Uno de ellos esta formado por geeks, personas que se encargan de algo tan importante como la infraestructura informática y digital a través de la que se han propagado los movimientos y el arma número #1 del colectivo a la hora de lanzar propuestas o de llegar a la gente. Ed Knutson, un desarrollador web, ha dado algunos datos del que es el mayor proyecto que tienen entre manos ahora: una red social para el 99%.
Comparándola con la que es la red social de redes, al menos en este momento, este joven desarrollador dice que no le gusta decir que trabajan en su propio Facebook, pero que, efectivamente, están trabajando en su propio Facebook.
Las herramientas que están desarrollando no sólo servirán para Occupy Wall Street, sino que pretenden que se propaguen y ayuden a establecer un ecosistema social mucho más distribuido, una mejor opción entre las que actualmente coexisten.
Además están en el deber de hacerlo, no se puede confiar en los mensajes privados de Facebook entre activistas, dice Knutson, que habla de unas redes sociales que les han ayudado a difundir el mensaje, y que están totalmente bien, pero que podrían dejar de estarlo ya que se han hecho demasiado grandes y en el fondo no están a la orden de sus usuarios, sino sometidas a los intereses de los gobiernos.
La prioritat del grup al Congrés serà frenar els desnonaments, prorrogar l’ajuda als aturats o la derogació de l’última reforma laboral El Grup Parlamentari d’IU, ICV-EUiA, CHA. ‘L’esquerra plural’ ultima una bateria d’iniciatives parlamentàries, amb prop de mig centenar de propostes, que registrarà en el Congrés en els pròxims dies. Un dels portaveus del grup, José Luis Centella, avança que amb aquestes iniciatives, que es concretaran tant en proposicions de llei com no de llei, “perseguim, d’una banda, confrontar amb el pla de retallades que pretén executar d’immediat el president Rajoy. A més, plantejarem mesures de regeneració democràtica que permetin una major participació de la ciutadania en la vida política i institucional, en línia també amb la nostra reclamació de fer més just el sistema electoral”.
Centella completa aquests primers objectius marcats pel treball del grup parlamentari amb “l’elaboració de propostes que defensin una política exterior al marge de les accions militars que des de l’OTAN busquen donar cobertura a l‘intent de posar els recursos naturals del planeta al servei de les multinacionals”.
El diputat d’Izquierda Unida explica que aquests primers treballs parlamentaris “parteixen del desenvolupament de les iniciatives emanades a partir de la Convocatòria Social posada en marxa per la nostra formació fa mesos, que se sumen a les aportacions pròpies realitzades des d’ICV-EUiA i la Chunta Aragonesista”.
“La suma de tot això –senyala Centella- propiciarà que els diputats i diputades del grup desenolupin una intensa activitat parlamentària en l’inici de legislatura com suport a les activitats ciutadanes i en defensa d’una autèntica sortida social a la crisi”.
En concret, es preparen més de 50 iniciatives per a la seva presentació de forma immediata. Complint amb allò avançat per IU en la campanya electoral del 20-N, entre aquestes primeres propostes hi ha la que busca garantir el dret constitucional a la vivenda, prioritzant als treballadors en situació d’atur i altres persones afectades per la crisi.
Per això, IU perseguirà que se suspengui de forma immediata l’execució de tots els embargaments de la vivenda habitual que afecten a aturats com a conseqüència de l’impagament de la hipoteca”.
Una altra de les iniciatives reclama prorrogar l’ajuda de 400 euros a les persones en situació d’atur de llarga durada que hagin esgotat la seva prestació per desocupació o subsidi. Aquesta ajuda acaba el 15 de febrer de 2012.
En aquest mateix àmbit de l’ocupació estaran les propostes per a la derogació de l’última reforma laboral, “que ha demostrat més que sobradament el seu fracàs”, recorda el parlamentari d’IU, així com una proposició no de llei “per a frenar la situació de creixent abús en la utilització dels EROs. Amb ella busquem que s’insti al Govern a regular el rebuig als EROs en les empreses que hagin tingut beneficis l’any anterior”.
El grup d’IU, ICV-EUiA, CHA proposarà també amb la mateixa urgència la defensa i la consolidació del sistema de pensions públiques, des de la recuperació del poder adquisitiu de les pensions perdut en 2011 i el seu manteniment per a 2012”.
D’altra banda, ja dins de les propostes per a la regeneració democràtica, es registrarà la sol·licitud per a la reforma integral de la Llei Electoral (LOREG), encaminada a garantir la proporcionalitat en el repartiment d’escons, per a què tots els vots valguin per igual, sense perdre la representació territorial, en les eleccions generals i en les autonòmiques des d’una circumscripció autonòmica.
No s’oblida tampoc l’objectiu de restablir el dret al vot dels espanyols residents en l’exterior en les eleccions locals -eliminat després del pacte assolit la passada legislatura per PSOE i PP- i que es faciliti en tots els comicis l’exercici del seu dret de vot.
A més, s’instarà al Govern a la presentació d’una llei que reguli els mecanismes de participació directa dels ciutadans, facilitant la Iniciativa Legislativa Popular, i que modifiqui les lleis orgàniques de referèndum i les consultes populars a nivell municipal. Es busca que puguin ser instruments adequats, factibles i vinculants per a canalitzar la participació popular.
El dilluns 19 de desembre de 2011, la seu de CCOO de Catalunya a Barcelona ha acollit una roda de premsa on Joan Carles Gallego, secretari general del sindicat CCOO de Catalunya, ha fet la valoració de l'any i ha comentat les perspectives per al 2012.
VICENÇ NAVARRO Catedrático de Políticas Públicas en la Universitat Pompeu Fabra
El poder económico y financiero se basa en el poder de personas que derivan su poder de la propiedad que tienen sobre el capital financiero y empresarial. Esta aclaración es necesaria porque las instituciones financieras y grandes empresas están controladas por personas de carne y hueso que tienen nombres y apellidos propios y cuyo número es mucho más reducido de lo que la población cree. Hoy estamos gobernados financiera y económicamente por élites muy minoritarias, que están detrás de aquellas instituciones y que tienen una enorme influencia sobre las instituciones definidas como representativas en los sistemas democráticos.
Estas reflexiones vienen a raíz del eslogan utilizado por los indignados en EEUU: “Nosotros somos el 99%”, es decir, nosotros somos la gran mayoría de la población de EEUU, que tiene razones para estar indignada frente al 1% de la población que determina la vida económica y política del 99% restante a través de un enorme control sobre los recursos del país. Según los últimos estudios de la distribución de la riqueza y de las rentas en EEUU, el 1% de la población posee el 40% de toda la riqueza (era el 33% hace 25 años) y el 42% de todas las acciones e instrumentos bancarios que generan dinero. La gran mayoría de la población (el 80%) posee sólo un 7% del capital financiero. En realidad, para encontrar cifras comparables tenemos que ir a los años veinte del siglo pasado. La clase capitalista –los propietarios y gestores del capital financiero y de las grandes empresas, que en EEUU se conoce como la Corporate Class– es más fuerte y tiene más riqueza y propiedad que nunca. De ahí que los indignados estadounidenses salgan a la calle y denuncien esta realidad.
¿Cómo puede ser que haya ricos tan ricos? ¿Y cómo se llega a estos niveles de riqueza? Para responder a estas preguntas, lo primero que hay que entender es que, como bien ha dicho Elizabeth Warren (que fue la encargada de la oficina en defensa del consumidor de los servicios financieros de la Administración Obama), “nadie llega a ser rico y superrico por su propio mérito. Repito, nadie”. Los ricos y superricos llegan a serlo debido a los recursos proveídos por otros. Entre estos recursos están el conocimiento producido por instituciones públicas financiadas por todos, que han hecho posible que los ricos y superricos pudieran explotar tal conocimiento. Las grandes fortunas en el sector de la alta tecnología están basadas, por ejemplo, en el conocimiento científico básico producido por instituciones públicas. Internet se desarrolló a base del conocimiento producido por la inversión pública del Gobierno federal, el Advanced Research Projects Agency Network (Arpanet) en los años sesenta. Un tanto igual ocurre con la mayoría de la informática electrónica. El mismo Bill Gates ha reconocido que no estaría donde está sin la enorme inversión pública en tecnología del Gobierno federal después de la II Guerra Mundial. Lo mismo en cuanto al iPhone, cuya tecnología deriva de la inversión federal en sectores militares y exploración del espacio.
Una situación idéntica ocurre, por ejemplo, en farmacia. De los 15 nuevos principios activos, cuya venta ha significado mayores ingresos para la industria farmacéutica, alcanzando más de un billón (americano) de dólares, 13 se han basado en investigación financiada por instituciones públicas. Miles de casos señalan que los grandes avances en la riqueza de un país se deben a la utilización de los recursos públicos (incluyendo el conocimiento), producidos y financiados colectivamente, que son luego explotados con fines personales, y aquí es cuando surgen los superricos. Como dice Elizabeth Warren, ningún superrico ha llegado a serlo exclusivamente por su propio mérito. Millones de ciudadanos han establecido las bases para que ellos (la mayoría son hombres) pudieran explotarlas. De ahí que las autoridades públicas deberían recuperar su inversión en las riquezas personales derivadas del conocimiento producido por el Estado, gravando fuertemente tales fortunas. Ni que decir tiene que la creatividad, ingenio y oportunidad tienen que ser compensados. Pero las enormes desigualdades existentes sobrepasan cualquier criterio de recompensa justificable. Permitir los niveles de desigualdad extremos existentes supone favorecer el expolio de lo público por parte de intereses privados personales, además de acentuar la ineficiencia de tal sistema de reparto de las rentas y de las riquezas.
Existe además otra riqueza derivada, no de la producción, sino de la especulación, la cual, por definición, se basa en la explotación de la mayoría por parte de una minoría. De esta especulación, la más extendida es la financiera. Los propietarios y controladores de grandes cantidades de dinero especulan sobre los precios, por ejemplo de la vivienda, creando unos precios artificiales que les benefician a ellos a costa de la mayoría. En este sector, también es cierto el dicho de que “nadie es superrico con y por sus propios medios”. En realidad, la gran mayoría de superricos en el sector financiero obtiene su dinero de actividades predominantemente especulativas, lo cual daña a la sociedad. Es, por lo tanto, necesario que se reduzca el tamaño de la actividad especulativa gravándola intensamente.
Una última observación. El argumento utilizado por los conservadores y neoliberales para justificar tales desigualdades es que los superricos invierten y crean empleo a través de tal inversión. Esto no es así. Según las últimas cifras del Comité del Congreso de EEUU, encargado de políticas fiscales, el 0,1% de la población –los superricos– invierte en actividades que no crean ningún empleo, pues invierten en actividades financieras meramente especulativas. El intento de justificar las enormes desigualdades con argumentos de eficiencia económica no se sustenta basándose en el conocimiento científico.
SINPERMISO SAM PIZZIGATI* Uno invierte en el fútbol. Otro gana miles de millones con una granja virtual. Todos nos recuerdan lo que debe cambiar, económica y políticamente, a partir de 2012.
Los más codiciosos en 2011 no han sido más codiciosos, como grupo, que cualquier otro codicioso del pasado reciente. Sólo parecen serlo.
No tienes que ganar un millón para ser clasificado como codicioso estrella
¿Cómo? Tenemos un marco completamente nuevo de referencia. El levantamiento repentino, y estimulante, del movimiento Ocupa del otoño pasado nos ha ayudado a recordar lo que, como sociedad, lamentablemente hemos olvidado: que las sociedades inteligentes y decentes nunca dejan que las minorías se queden con las recompensas que deberían compartirse entre todos.
¿Quién obtuvo dinero de la forma más codiciosa en 2011? No contamos con un criterio estadístico que nos ayude a determinarlo. Sin embargo, no tienes que ganar un millón para calificar como codicioso estrella. Sí tienes que ser implacable, egoísta y tremendamente insensible.
Esa descripción, hay que admitirlo, le cabe a muchas más personas que a nuestros diez “no honrados” a continuación. Tal vez el próximo año, esperemos, nos sea más difícil completar la lista.
10/ Paul Hoolahan: aprovechar el Sugar Bowl
La codicia nunca ha sido ajena a los deportes profesionales. Pero el personaje del deporte más avaro de este año trabaja para una organización sin fines de lucro. Te presento a Paul Hoolahan, Gerente General del Sugar Bowl, uno de los cuatro partidos de fútbol universitario postemporada que rota organizando el campeonato nacional universitario.
El Sugar Bowl disfruta de su estado exento de impuestos y suele revender sus contribuciones a causas justas. Pero, tal vez la causa justa favorita de Hoolahan sea la suya propia. En 2009 sólo se llevó a casa un poco menos de $600.000, el último año con cifras disponibles, casi cuadriplicó su sueldo a $160.500 por el mismo trabajo 13 años antes.
Un análisis del Washington Post recientemente advirtió que Hoolahan y sus dos asesores se quedan con $1 de cada $10 que el Sugar Bowl genera. Al mismo tiempo, añade que Arizona Republic, el Sugar Bowl y sus tres socios de la “Bowl Championship Series” están donando a organizaciones de beneficencia sólo 20 centavos por cada $10 de ganancia.
El Sugar Bowl cuestiona esas cifras. Los asesores de Hoolahan dicen que su gestión nunca informa muchas donaciones “por ser ofrecimientos benéficos”.
En septiembre pasado, una de esas "donaciones" sin informar salió a la luz. El Sugar Bowl había gastado, tuvo que asumir un agente de Hoolahan, al menos $3.000 en contribuciones políticas al gobernador de Louisana, ninguna ley impositiva sin fines de lucro.
9/ Michael Duke: correr límites
¿Cómo terminan ganando tanto los gerentes generales? Pregúntale a Michael Duke, el Gerente General del gigante de las ventas minoristas, Wal-Mart. Duke se lleva a casa sus millones, $18,7 millones sólo del último año fiscal de su empresa, a la manera antigua: exprimiendo a sus trabajadores.
Pero a veces exprimir solamente no hace todo el trabajo. Eso no es problema para Michael Duke. Sólo corre el límite que determina su "pago por desempeño".
Duke se trasladó a la suite de gerente general de Wal-Mart en 2009. Desde entonces, eliminó el “pago Premium” por horas trabajadas los domingos, suspendió la participación en beneficios económicos, suprimió los beneficios del servicio de salud y redujo tanto el personal, según informa Retailing Today, que los clientes a veces no pueden encontrar carritos porque la tienda donde compran no cuenta con empleados disponibles para juntar los carritos del estacionamiento.
Esta suerte de reducción del personal crónica puede ayudar a explicar por qué las "ventas de las mismas tiendas" de Wal Mart, el “metro" comercial que compara las ventas de una cadena minorista en el mismo grupo de tiendas de un trimestre al otro, empezaron a caer luego de que Duke asumiera como Gerente General y no pararon hasta el otoño pasado.
Este desplome de la misma tienda debería costarle mucho al sueldo del Gerente Duke, ya que las ventas de la misma tienda, explica un análisis del New York Times, dan cuenta del 30 por ciento de los factores que Wal-Mart usó para calcular el bono de Duke.
Pero de repente, la primavera pasada, el comité de remuneración de la junta de directores de Wal-Mart eliminó algunas tiendas de ventas similares para los cálculos del bono de Duke. El resultado: Duke recibiría $16 millones por su “desempeño”, a pesar de la sorprendente disminución de ventas en las mismas tiendas de Wal-Mart.
El sueldo total de $18,7 millones de Duke por el año representaría 750 veces la paga anual de un trabajador de Wal-Mart que gana $12 por hora y trabaja 40 horas a la semana.
Aproximadamente un 75 por ciento de los trabajadores de Wal-Mart ganan menos de $12 por hora, según afirma un nuevo informe sobre el modelo comercial de Wal-Mart, y pocos empleados obtienen 40 horas.
8/ Robert Iger: jugar a ser el tío Walt
Imagina que pudieras vivir en el “lugar más feliz del mundo”. Aún mejor, ¡imagina que tú lo administras! Serías Robert Iger, el Gerente General del imperio del entretenimiento Disney.
Iger se convirtió en el número uno de Disney en 2005 y ese año ha sido uno de sus mejores. En enero, Disney anunció que la última remuneración anual de Igger alcanzaría los $28 millones, un 35 por ciento más que el año anterior.
En octubre, Iger obtuvo un nuevo convenio de pago que extendía su contrato como Gerente General hasta 2015 y añadía un cómodo último año como “presidente ejecutivo" de Disney, con $2,5 millones, para ayudarlo en la transición a la jubilación del mundo de fantasía.
¿No es suficiente para hacerte feliz? Qué te parece esto: este otoño Iger se convirtió en el último miembro de la junta de directores de Apple. Recibirá una propina de seis cifras por el trabajo y una copia gratis de cualquier producto de Apple que desee. Feliz, feliz, feliz.
Desafortunadamente, algunos empleados que trabajan en los hoteles de Disneyland han hecho llover sobre el desfile de Disney de Bob Iger. Estuvieron casi cuatro años sin contrato porque se negaban a aceptar las demandas de Disney temiendo que los harían pagar cientos de dólares extra por atención médica.
Estos empleados aguafiestas declararon este año en un foro de la comunidad que hizo que el pobre Bob Iger pareciera la reencarnación del Tío Rico. El sindicato de trabajadores del hotel señaló que el original Walt Disney ganaba 109 veces más que sus empleados en 1966. Actualmente Iger gana 781 veces más.
Esos empleados simplemente no entienden. El tío Walt podía tomar un lápiz y dibujar a Mickey Mouse cuando quería sentirse feliz. Robert Iger sólo puede contar su dinero.
Ahora Iger tiene que conformarse con un poquito menos. Los trabajadores del hotel de Disney finalmente han acordado un nuevo contrato para la primera semana de diciembre.
7/ Doug Oberhelman: amenaza de salida
A principios de 2011, los legisladores de Illinois aumentaron modestamente la tasa de impuestos de los ingresos corporativos de su estado para ayudar a salvar un déficit presupuestario del estado. Ese modesto aumentos pronto hizo que el Gerente General en la Caterpillar con base en Peoria sugiriera firmemente que su empresa Fortune 500 dejara el estado.
El Gerente General de Caterpillar Doug Oberherlman reflexionó: “Tengo que hacer lo que sea correcto para Caterpillar”.
Y tal vez para él también. En 2009, un año que vio a sólo tres corporaciones de EE. UU. despedir a más trabajadores que Caterpillar, Oberhelman se llevó a casa un poco menos de $3 millones. Su sueldo del año anterior fue de $10,4 millones.
Entretanto, los trabajadores de Caterpillar tienen un nuevo contrato por seis años que, según señala una crónica, no incluye aumentos de sueldos y sí un gran aumento en las primas de atención médica.
Caterpillar parece explotar una fisura legal impositiva tan sistemáticamente como a los empleados. Desde 2004 a 2009, de sus $30,4 mil millones en ganancias la compañía pagó sólo un 1,04 por ciento en impuestos a los ingresos en Ilinois.
6/ William Weldon: sin ver nada
Lentes de contacto. Implantes de cadera. Medicamentos de venta libre para niños. Lo que se te ocurra, Johnson & Johnson, la segunda compañía de productos para el cuidado de la salud más grande del mundo, lo ha sacado del mercado durante los últimos tres años.
Esa es una de las razones por las que las ventas de J&J no han podido aumentar durante los últimos dos años, por primera vez desde la Gran Depresión. Los trabajos en J&J también han disminuido. Según un informe del Institute por Police Studies, la compañía ha realizado casi 10.000 despidos desde 2004, a pesar de los $49,6 mil millones de ganancia sólo durante los últimos tres años.
¿Pueden algunos de estos retiros, recorte de empleos y ganancias estar relacionados? Por supuesto que no, dice William Weldon, Gerente General de Johnson & Johnson. El año pasado declaró que J&J no tenía “problemas sistémicos”.
Tal vez tenga razón. Es probable que el principal problema de Johnson & Johnson sea la codicia personal de Weldon. En 2007, el Gerente General “reestructuró” la compañía y disminuyó los controles de calidad corporativa de J&J en un 35 por ciento. Los siguientes dos años, un congelamiento laboral volvió casi imposible reemplazar nuevos puestos de calidad vacantes.
Esas jugadas pronto retribuyeron grandes dividendos, para Weldon. Se llevó a casa $25,6 millones en 2009. Luego siguieron todos los retiros del mercado y otros varios escándalos, desde sobornos hasta mercadeo de drogas ilegales. ¿Cuál fue la respuesta de la junta de Johnson & Johnson? La compañía redujo la paga anual de Weldon, a $23,2 millones.
El verano pasado, un tribunal especial de investigación miembro de la junta de J&J absolvió a Weldon y sus compañeros de gestión de cualquier culpa por los retiros del mercado de la compañía. El tribunal explicó: “la gerencia nunca dictó ninguna orden para sacrificar la calidad por la producción”.
Un análisis de Associated Press señaló que Weldon también es presidente de la junta de Johnson & Johnson y, como tal, designó a varios de los miembros de la junta de J&J en sus actuales puestos.
5/ Lloyd Blankfein: obstaculizar a las hermanas
Hace dos años, el banquero más popular de Wall Street, Lloyd Blankfein de Goldman Sachs, le comentó con picardía a un periodista británico que el “hacía el trabajo de Dios”.
Aparentemente Dios paga bien. En 2007, en la víspera del colapso financiero, los bancos como Goldman hicieron mucho para levantarse, Blankfein recibió un bono de $68 millones, el más grande en la historia de Wall Street. El año pasado su bono alcanzó los $54 millones.
En otras palabras, Blankfein ha hecho más que sólo su trabajo para ayudar a que New York sea una de las ciudades con más desigualdad. En 2011, Blankfein tuvo la oportunidad de tocar el botón para reiniciar. Pero, no lo hizo.
En abril, un documento de Goldman Sachs reveló que Blankfein, luego de dos años sin recibir un bono en efectivo, se había engullido uno de $5,4 millones por el último año fiscal del banco. Y mucho más en premios de acciones y salario. Su paga total del año: $19 millones, casi el doble de la paga total del año anterior.
En mayo, en la reunion annual de Goldman Sachs, Blankfein enfrentó la resolución de unas accionistas, presentada por cuatro grupos de monjas, que inició una investigación para determinar si el salario ejecutivo en la firma calificaba como “excesivo”.
Blankfein no parecía creer que la investigación fuera una buena idea. En aquel momento contaba con acciones de Goldman valuadas en $527,6 millones. Blankfein y sus aliados harían que la resolución de las monjas no sobreviviera a la votación de los accionistas.
4/ Alan Mulally: reducir la compañía
Alan Mulally asumió el reinado de la gerencia general de Ford Motor en 2006. Durante los tres primeros años, Ford perdió $30 mil millones. Durante los últimos dos, Ford recuperó $9,3 mil millones y esa ganancia ha sido el motivo de un festejo corporativo, y de un beneficio inesperado para Mulally.
En marzo, Ford entregó al Gerente General $56,5 millones en acciones y, un mes después, anunció que el último año se le redujo a Mulally bajó otros $26,5 millones de la paga anual. Esa cantidad equivale a 910 veces el pago de los trabajadores principiantes de Ford. Ellos habían estado ganando, desde una concesión en 2007, sólo $14 por hora.
El presidente de la Unión de Trabajadores de la Industria Automotriz, Bob King, cree que la cantidad de dinero que Mulally se lleva a casa es “moralmente incorrecta”.
Otro líder de la Unión de Trabajadores de la Industria Automotriz que representa a los trabajadores de Canadá añadió: “es excesivo que a un Gerente General se le pague tanto dinero como resultado, francamente, de reducir tanto una compañía”.
3/ Larry Ellison: amor por los bienes inmuebles
¿Cuánto incentivo para “trabajar” necesita Larry Ellison, el Gerente General del gigante de los software Oracle? Aparentemente $77,6 millones. Eso ganó Ellison durante el año fiscal de Oracle que terminó el pasado 31 de mayo.
Ese monto añadió menos de dos décimos del 1 por ciento de la fortuna personal de $39,5 mil millones de Ellison, la quinta más grande del mundo.
¿Por qué, a esta altura, Oracle se molesta en repartir más botín para Ellison? Según el comité de remuneración de la junta de Oracle, sus constantes premios dependen de una "evaluación subjetiva del desempeño del Sr. Ellison, las contribuciones exclusivas que hace a Oracle como fundador y otros factores”.
Entre estos “otros factores” se encuentra el mantenimiento anual de al menos 15 residencias personales de Ellison. Ese mantenimiento tal vez esté afectándole al multimillonario. O, tal vez es sólo aburrimiento. El otoño pasado Ellison puso a la venta una casa y granja con caballos de 6,9 acres que posee en el norte de California.
Ellison pide $19 millones por la propiedad. Pagó $23 millones por ella en 2005, pero los $4 millones que pierde no le significan un gran problema. La pérdida representaría un centésimo del 1 por ciento de su fortuna.
2/ Don Blankenship: preparándose para volver
En mayo pasado, los investigadores del estado de West Virginia, descubrieron que Massey Energy era la única firma responsable de la explosión de 2010 que dejó 29 mineros muertos en la mina de carbón Upper Big Branch de la compañía. Se comprobó que el equipo del Gerente General de Massey, Don Blankenship, ha cultivado una “corrupción cultural en la producción a expensas de la seguridad”.
A principios de este mes, los reguladores federales estuvieron de acuerdo. Descubrieron "esfuerzos sistemáticos, intencionales y agresivos” para no acatar las reglas de seguridad básicas. Bajo el control de Blankenship, los gerentes de Massey mantenían dos grupos de libros, uno exacto para uso interno y otro falso para los reguladores.
El oficial de seguridad minera federal señaló: “cada vez que Massey envía mineros a la Mina UBB, pone la vida de esos mineros en riesgo”.
Ese riesgo valió enormemente la pena para Blankenship. Cobró $38,2 millones entre 2007 y 2009, después $34 millones en 2005 y se jubiló el pasado diciembre con una pensión de $5,7 millones, $12 millones en indemnización por cese, otros $27,2 millones en pago a plazos y un exuberante contrato de asesoramiento.
¿Qué hay de las familias de los mineros muertos? Los fiscales federales han llegado a un acuerdo con Alpha Natural Resources, la compañía que compró Massey el pasado junio, para darles $1,5 millones a cada familia.
Blankenship todavía puede enfrentar cargos criminales. Pero es más probable que lo veamos nuevamente en el negocio minero. El multimillonario jubilado firmó papeles de incorporación del estado de Kentucky que lo identifican como el presidente de una nueva compañía denominada McCoy Coal Group Inc. ¿Quién dice que Blankenship no tiene corazón? Resulta que “McCoy” es el apellido de la familia de su madre.
1/ Mark Pincus: cosechar lo que se siembra en FarmVille
Mark Pincus, el capitalista aventurero que posee el gigante de juegos en línea Zynga, quiere tener todo: el dinero y el poder. Pincus apareció a principios de 2011 para conseguir las dos cosas.
Pincus, de 45 años de edad, estuvo los últimos cuatro años creando Zynga, y un sorprendente alboroto en Wall Street. Los analistas vaticinaban que la oferta inicial de acciones públicas de Zynga podría ser la más exitosa después de Google.
Algunos analistas incluso emitieron cifras de $20 mil millones por el valor neto corporativo total de Zynga. ¿Cuál fue la ganancia neta personal de Pincus? Forbes la calcula en $2 mil millones.
El pasado marzo, en un adelanto de la oferta pública inicial que vendría, Pincus vendía varias de sus acciones de Zynga y despejaba $110 millones.
Esta venta lucrativa no redujo la propiedad de Pincus sobre Zynga. El MBA de Harvard había estructurado las acciones de la compañía de manera que fuera el único dueño de las “acciones clase C" de Zynga, acciones que tienen 70 veces más poder de votación que las acciones regulares de la empresa. En cualquier otro espacio en la industria de la alta tecnología, las acciones especiales suelen tener sólo diez veces el poder de votación de las acciones regulares.
Pero luego todo empezó a deshacerse.
Los emprendimientos de alta tecnología suelen atraer talentos ofreciendo acciones, y Pincus había hecho justamente eso con Zynga. Pero aparentemente decidió, con la gran oferta pública inicial pendiente, que había vendido demasiadas acciones.
A principios de noviembre, el Wall Street Journal reveló que la gerencia de Zynga había exigido que varios empleados “devolvieran” las acciones o “serían despedidos”.
En respuesta a la historia del Journal, Pincus emitió lo que resultó ser una completa ambigüedad. Pero otros informes posteriores pronto harían énfasis en la imagen de Zynga más como un tiburonario que como una sala tranquila de jugadores inspirados.
El New York Times describía el espacio de trabajo de Zynga como un lugar “desordenado y despiadado” lleno de “arrebatos de ira del Sr. Pincus, amenazas de los líderes senior y momentos en los que los trabajadores explotaban en llanto”.
Esta noticia había sido tan popular que Securities and Exchange Commission, el perro guardián federal de Wall Street, le había señalado a Zynga que dejara de usar algunas “medidas no tradicionales" que podrían confundir a los inversores.
Las personas con información privilegiada de la industria también empezaron a cuestionar el supuesto genio comercial estratega de Pincus. El futuro de los juegos en línea, señalaron los analistas, depende del mercado móvil. Otras compañías en el mercado se estaban comiendo el almuerzo de Zynga.
Y esas otras compañías no querían tener nada que ver con Pincus. Muchos, incluyendo al creador de Angry Birds, rechazaron las ofertas de Zynga para comprarlos, temiendo que la “personalidad difícil de Pincus y el control con mano dura” hicieran del talento una batalla cuesta arriba.
A principios de diciembre, entre el torrente de noticias negativas, Pincus y Zynga acordaron que la compañía no pediría más de $10 por acción en su próxima oferta pública inicial. Eso puso al valor total de la compañía en aproximadamente $7 mil millones, sólo un poco más de una tercera parte del valor estimado que había circulado anteriormente durante el año.
Pincus, nuestro estadounidense más codicioso de 2011, todavía insiste en que solamente está creando una “meritocracia” en Zynga. La pregunta que no puede responder: ¿Qué ha hecho él, o cualquier otra persona, para ser digno de mil millones de dólares?
*Sam Pizzigati edita Too Much, el semanal en línea sobre excesos y desigualdades publicado por el Institute for Policy Studies de Washington D.C.
Traducción para www.sinpermiso.info: Brenda Ramírez Goñi
El coordinador general d’EUiA titlla l’Executiu de “neoliberal i al servei dels mercats” El coordinador general d’EUiA i diputat, Jordi Miralles, ha declarat avui que “el Govern de Mariano Rajoy representa el sector financer, els lobbys econòmics i la recentralització de la política espanyola”. “Un govern neoliberal al servei dels mercats”, segons Miralles, “amb ministres vinculats directament amb els ‘amos’” –en referència al nou ministre d’Economia i Competitivitat, Luis de Guindos, que prové del sector financer i ha estat director a Espanya de la fallida Lehman Brothers-. Així, el dirigent d’EUiA ha denunciat que “el president Rajoy ha seguit el dictat com altres governs europeus, que han posat al capdavant tecnòcrates disposats a portar a terme els ajustos decidits pels mercats”.
Informe al Comitè Central del PCC 17 de desembre de 2011
Presentat per Mercè Civit
Aquest informe és una continuació de l’Informe aprovat el darrer 17 de setembre del 2011.
Al Partit ens correspon fer una anàlisi de la situació actual en el marc de la lluita de classes i analitzar què representa i per què es produeix la victòria del PP a l’Estat espanyol, de CiU a Catalunya i l’increment del PP a Catalunya.
El PP és l' expressió política de l’oligarquia financera, amb una base de franquistes que en el nostre país no ha desaparegut i ha guanyat una part del proletariat. Progressivament, aquesta dreta ha anat pujant i en aquests moments governa a l’Estat, a les autonomies i a la majoria de grans Ajuntaments, podem dir que l’oligarquia financera governa la majoria de les institucions. Des de la transició fins ara, l'oligarquia financera no havia tingut tanta capacitat de domini.
Quan parlem d'hegemonia de la dreta volem dir que actualment la dreta marca la direcció intel·lectual, conceptual i política de la majoria dels debats, propostes i receptes en les esferes política, econòmica, social i cultural, i està present en la vida quotidiana de les persones. Ha portat a les persones a viure en l’individualisme, en l’aïllament contraposant a allò col·lectiu i solidari i això es tradueix en actituds socials i polítiques allunyades dels propis interessos de classe.
El poder democràtic i la seva expressió polític-institucional s’ha de fonamentar en l’hegemonia polític-social. Avui, més que mai, es redueix l’espai del poder institucional en la mesura que augmenta el poder del capital financer. Creix, per tant, la necessitat de generar poder democràtic social. És al si de la societat on es genera l’hegemonia.
Si no se'n fa una anàlisi fina es generarà molta frustració, ja que pot dur a la desesperança molta gent que veu la discrepància profunda entre les necessitats objectives per a la majoria del nostre poble i les percepcions subjectives de la majoria del poble.
Hem d’analitzar quines són les concepcions, valors, opinions, actituds i relats de fons de la majoria del nostre poble, què pensa el nostre poble i com s’organitza.
Els marcs conceptuals (formes d'estructurar el pensament, els "terrenys de joc") que fa servir la immensa majoria de la societat en la majoria d'aspectes són els proposats i utilitzats per la dreta. Això mateix podem constatar-ho amb els valors de fons que expressa la ciutadania. També en les opinions més conjunturals sobre les qüestions que apareixen a l'agenda pública i les actituds expressades vers elles. Això mateix podem veure-ho en el relat de la crisi i les sortides proposades pel bloc dominant (polítiques d'austeritat i laminament de drets). Una explicació molt dominant (fora de tota evidència objectiva) de les causes de la crisi que tendeix a l'auto-culpabilització del conjunt de la societat i, per tant, les receptes per sortir-ne hauran de venir dels sacrificis com a societat. Sense aquesta conceptualització i relat no s'entendria que malgrat la impopularitat de les retallades, s'acceptin i es justifiquin majoritàriament.
Els comunistes hauríem de conèixer quines són les expressions dels feixisme avui, i per això proposem la realització d’una jornada que ens ajudi a comprendre el nou feixisme. Aquesta situació comportarà retrocessos en les conquestes democràtiques, socials, laborals, de drets nacionals i de drets individuals que veurem pròximament, amb el desmantellament del sistema nacional de salut, amb l’ensenyament, la reforma laboral, les lleis d’avortament i matrimonis homosexuals, anul·lar la memòria històrica, formes autoritàries de govern i la concentració del poder a l’Estat Central.
El PSOE s’ha enfonsat, ha tret els pitjors resultats de la seva història a causa de les polítiques econòmiques liberals, i tant el PSOE com el PSC estan en uns moments de recomposició, tenint en compte que la seva composició és de sòcioliberals, socialdemòcrates i socialistes d’esquerres.
Els comunistes del PCC celebrem el bons resultats que ha tret la nostra coalició ICV-EUiA a Catalunya i que un comunista del PCC sigui diputat, i també celebrem el resultat de la coalició d'IU a nivell estatal, que ha tingut l’encert de sumar 13 forces polítiques en una coalició; ascens produït, en part, per la baixada de la socialdemocràcia i ara és necessari treballar per organitzar i consolidar aquest vot.
Cal tenir en compte els resultats d'Amaiur amb grup propi al Congrés i la consolidació del BNG, resultats que són conseqüència de l’arrelament social, des de fa anys treballant i organitzant teixit social en els diversos sectors de la societat.
No podem menystenir el vots d'UPyD, que a Madrid passa per davant d'IU, una altra expressió de la dreta nacionalista espanyola, amb expressions lerrouxistes encara que en la seva composició hi hagi persones provinents de l’esquerra i que donarà suport a les polítiques del PP.
Continuem amb una important crisi econòmica, amb un Estat endeutat i amb constants amenaces d'intervenció de la Unió Europea.
Amb la victòria del PP la intervenció europea es pot produir igualment sense ser una intervenció formal, però exigint al Govern espanyol polítiques d’ajust molt més dures per a la majoria de la població que les que va fer el Govern de Zapatero. Hem de tenir en compte que Europa està en un procés de contrareforma i que l’hegemonia està en mans del capital financer i l’especulació.
Algunes d’aquestes polítiques denominades “d’ajust” ja les coneixem: la reforma laboral, de la negociació col·lectiva, reduir a la mínima expressió els serveis públics, etc.
Aquestes polítiques d’ajust el PP les portarà a terme tenint a les seves mans els aparells de l’Estat: el Poder Judicial, el Tribunal Constitucional, l’Exèrcit, els grups de comunicació, l’Administració Pública i la majoria de les institucions, central autonòmica i local. I també l'hegemonia dels valors i el suport del sector econòmic i financer.
En aquest proper període, la jerarquia de l'Església jugarà amb més intensitat el seu paper influint amb els seus valors i fent retrocedir conquestes democràtiques socials dels darrers Governs del PSOE, com poden ser la Llei de l’avortament, la Llei dels matrimonis homosexuals, esborrar la Memòria Democràtica, més recursos per a l’església catòlica, posar en primer pla els drets de les famílies als de les persones.
Entrem en un nou període de canvi social dirigit per l’oligarquia financera amb greus conseqüències per a la majoria de la població, on les forces progressistes estan debilitades i l’esquerra alternativa és molt petita i amb poca implantació i organització social.
A Catalunya CiU representa la burgesia catalana amb una base social de dretes, i alguns components progressistes sobre els quals, malgrat les polítiques antisocials que ha dut a terme al Govern de la Generalitat, CiU encara té l'hegemonia cultural, ideològica i social, el que ha fet que per primera vegada fos la força més votada a Catalunya en unes eleccions generals.
Històricament, la burgesia catalana ha establert aliances amb les forces conservadores a nivell estatal i, en aquests moments, la burgesia catalana es posa d’acord amb l’oligarquia financera en la política europea, en la política econòmica i en la política social.
El PSC, igual que el PSOE, està en un procés de recomposició que haurà de definir en el seu proper Congrés.
ERC manté el seu electorat com a expressió d’algunes classes mitjanes i sectors de la Catalunya no metropolitana.
La nostra Coalició obté uns bons resultats, fa uns passos endavant arribant a alguns sectors més d’esquerres de la societat i ara ho hem de consolidar no únicament electoralment sinó també socialment.
Des del Govern de Catalunya es donarà suport a les polítiques del PP amb la política europea, econòmica i social i utilitzant el victimisme contra Catalunya per amagar la seva aliança amb el PP i els retrocessos socials.
Davant aquesta nova situació de poder absolut de la dreta i extrema dreta, els comunistes hem de tenir clar què representa i com treballem per aconseguir una major implantació a la societat dels comunistes i de l’esquerra transformadora i com fer-hi front de la forma més àmplia possible.
En aquesta nova etapa de majoria social, política i institucional de les dretes, els i les comunistes hem de contribuir a formar una nova majoria de progrés capaç de presentar-se al poble com a alternativa a l’actual bloc dominant.
Aquesta estratègia, que els i les comunistes del PCC històricament hem denominat Front d’Esquerres, té com a un dels seus pilars bàsics la Unitat de les Esquerres, que cal actualitzar a les característiques polítiques de les expressions actuals de cadascun dels espais polítics de progrés.
A Catalunya, a més d’una nova etapa social i política de la coalició ICV-EUiA, caldrà estar amatents als canvis en l’espai del nacionalisme d’esquerres (ERC i CUP, principalment), i a la recomposició del PSC, després de la seva davallada política i institucional. A Espanya, el rellançament d’Izquierda Unida haurà de tenir en compte la recomposició del PSOE i l’evolució de les esquerres plurals nacionals al conjunt de l’Estat, amb visió de conjunt i una pràctica unitària que no ha estat possible mentre el PSOE ha estat al govern estatal.
En aquest sentit, els i les comunistes considerem l’espai socialista com a una part rellevant de les tradicions de les esquerres, més enllà de les polítiques regressives impulsades pel govern Zapatero, ja castigades a les urnes per la seva pròpia base social treballadora i popular. No s’hauria de confondre la coincidència en algunes decisions polítiques de PP i PSOE, amb que aquestes dues forces representen el mateix, o són expressió de les mateixes classes socials. Estem davant d’un període de domini conservador que pot ser llarg, i en el que serà fonamental la unitat de les forces de progrés per defensar els drets socials i nacionals, i en el que cap força per si sola tindrà capacitat per ser alternativa al bloc dominant si no és amb aliances polítiques i socials àmplies.
En el mateix sentit, i amb una visió de la complexitat del moment, els i les comunistes hem de seguir diferenciant la dreta que representen CiU o el PNB, de la dreta que representa el PP. Segurament, les diferents classes dominants de l’Espanya plural tenen acords per desmantellar l’Estat del Benestar i imposar la lògica del món privat, però en els aspectes de desenvolupament nacional i democràtic, caldrà cercar acords per aturar l’ofensiva centralitzadora i antidemocràtica del PP, que segur comptarà amb l’ajuda d’una UPyD reforçada a les urnes en base al vot de càstig als socialistes.
Són temps d’anàlisi curosa, estratègia de llarg recorregut, lluita de posicions, adequació dels instruments socials i polítics a la nova realitat, i d’àmplies aliances, encara que de vegades podem viure debats contradictoris, com ho és qualsevol moment de canvis profunds.
Fa un any, quan valoràvem el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya, dèiem: “És estratègic contribuir a avançar en la Unitat dels treballadors i la Unitat de les Esquerres i l’actualització del catalanisme popular, la Unitat de les esquerres plurals, més enllà de la forma electoral.”
I també dèiem: “També és estratègic l’enfortiment de l’espai unitari de l’esquerra nacional transformadora (ICV-EUiA), la unitat de l’esquerra transformadora és necessària per guanyar elements d’hegemonia”.
Ara és necessari concretar i desenvolupar aquestes afirmacions, avui dia podem dir que hem d’ampliar el que suposa la Coalició, sobretot si volem organitzar totes aquelles persones que se senten d’esquerres que no estan ni estaran a ICV ni a EUiA i que ara ens han votat, i també organitzar aquells que encara no ens han votat però que són d’esquerres i davant del nou escenari necessitaran una esquerra més àmplia.
Hauríem de treballar per un nou referent català que superi ICV i EUiA amb la construcció d’un nou espai que fos el punt de trobada de l'esquerra plural i la societat civil que suposés un pas més enllà de la Coalició d’avui.
És necessària una força política que sumi, plural, i pro positiva, organitzada sobre la base de la societat civil que plantegi la lluita, el desenvolupament i la construcció d’un projecte de Democràcia Social (en un informe del Ctè. dèiem que la lluita avui passava per democràcia i drets socials).
Aquesta nova força catalana hauria de ser plural amb voluntat d’unitat i de suma, que respongui a les necessitats del nostre poble, i que sigui expressió de les classes populars i amb forta presència de les classes treballadores on hi participin també professionals, comerciants, autònoms, etc, o sigui, amb classes diferents, amb el que era la cultura del PSUC i que recuperi el catalanisme popular com a cultura d’amistat amb els altres pobles.
És necessària una nova força catalana amb noves formes de fer política, que entengui que avui el protagonisme de la política està en la societat civil i l’activitat humana i que així s’expressi a la societat política per tal d’anar a un nou consens entre societat política i societat civil. Que superi les estructures existents amb voluntat organitzadora, vertebradora, dinamitzadora i amb transversalitat, no com a lobby.
És necessària una nova força catalana que contribueixi a una necessària majoria progressista plural a les properes eleccions catalanes.
Això vol dir fer un esforç amb la formació, llegir, desenvolupar el coneixement i la practica amb actitud de compartir i de proposar. Ser coneixedors de les noves realitats socials, culturals i econòmiques.
També és necessari que els comunistes ajudem a construir un Front Ampli amb els pobles i ciutadans i ciutadanes de la resta de l’Estat espanyol.
Una força política que doni cabuda als nostres votants i que a part de donar el vot participin amb nosaltres.
El debat sobre la construcció del catalanisme popular i la necessitat d’un espai comú més ampli de l’esquerra transformadora és un debat que s’està començant a produir entre gent d’esquerres. I els comunistes hauríem de situar aquest debat a EUiA i a les organitzacions i moviments on estem treballant. També els comunistes hem de situar el debat d’una nova majoria progressista a les properes eleccions a Catalunya.
Un bon moment per situar aquest debat a EUiA seria a la propera Assemblea Nacional.
Aquest debat l’hem de fer tenint en compte que en èpoques de crisi i d’avenç de la dreta i extrema dreta es produeixen dos factors. D'una banda, la por i el conservadorisme i, per l'altra, davant la impotència, el radicalisme. Nosaltres hem de fugir d’aquests dos posicionaments.
Per a nosaltres EUiA hauria de treballar per ampliar la seva base social i ser un moviment polític i social, tal com hem acordat en més d’una ocasió, i millorar el seu funcionament diari.
Amb la lectura del manifest en contra de la destrucció de la sanitat pública, el col.lectiu de #iaioflautas , acaba l'ocupació de la l Union Catalana d'Hospitals. El Conseller Boi va ser el seu president . Ara defensa els mateixos interessos desde el Govern de la Generalitat de Catalunya .
La posición de CCOO en Seat. Hoy se ha firmado un preacuerdo por parte de UGT y la empresa, SEAT ha dicho que el preacuerdo oficial se firma el 16 de enero.
El discurs del que serà el dia 20 de desembre President del Govern de l’Estat, Mariano Rajoy, ha estat més llarg d’allò que s’esperava i vull destacar-ne 5 aspectes que m’han cridat més l’atenció en una primera anàlisi:
1. Un discurs liberalitzador o neoliberal. Aquest aspecte se sustenta en les propostes fiscals d’una banda, en què s’aborden només com a estímul de l’economia i sense cap pretensió de progressivitat. Per un altre costat una Reforma Administrativa i una reducció del Sector Públic que són presentats sota el populista discurs de la simplificació i l’estalvi però que amaguen propostes recentralitzadores i de precarització dels empleats públics.
2. S’ha ofert un pacte per a l’educació, però no se n’han concretat els continguts. Molt preocupant ha estat el discurs sobre el sistema públic de salut, on clarament s’ha anunciat un pacte de salut en què es determinin les prestacions bàsiques i les que no ho són. Vol assegurar-se el finançament públic de les prestacions bàsiques però no de la resta. Això obre un clar camí a les privatitzacions d’una part no especificada de les prestacions. Aquest aspecte cal sumar-lo al postulat anunciat de cercar noves formes de gestió de prestacions públiques.
3. Una clara aposta per a una nova Reforma Laboral, amb propostes de reforma del sistema de negociació col·lectiva basat en flexibilitzar el marc de negociació en funció de l’interès de les empreses, una clara insinuació al despenjament de les empreses dels convenis col·lectius.
4. Pràctica desaparició de la política mediambiental, amb l’excepció del manteniment de l’energia nuclear.
5. Cap menció al finançament dels ajuntaments ni a la perspectiva de pacificació i normalització política al País Basc.
Castellà:
El diputat al Congrés adverteix de la bateria de retallades en drets socials que prepara el nou govern del Partit Popular i fa una crida a combatir-les unitàriament,
Nuet posa a la disposició d’EUiA Mollet el seu escó a la càmera baixa per tal de donar veu als assumptes que afectin al nostre municipi.
Avui a les 12:30h un grup de sindicalistes de CCOO-Ensenyament anirà a la seu del Consorci d'Educació de Barcelona, Plaça Urquinaona nº5 per presentar les primeres al·legacions individuals mitjançant un recurs de reposició per l'impagament de la nòmina sencera del mes de desembre.
Davant els acords del Consell d'administració de l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM) i dels de la direcció de TMB, l’Assemblea d’EUiA del Transport i les Telecomunicacions volem expressar:
Primer. El nostre rebuig a les pujades escandaloses aplicades a Transports Metropolitans de Barcelona (la pujada de la targeta T-10 en un 12%, fins als 9,25 euros, i l'arribada del bitllet senzill als dos euros amb un augment del 38%). Aquestes mesures van clarament en contra de la nostra idea del transport públic com una política social igualadora i menys en els temps de crisi que estem vivint, doncs aquestes pujades són molt superiors a l’IPC interanual de Catalunya i incrementen la despesa a les capes més desfavorides de la població, precisament les que utilitzen més en termes percentuals aquest transport. La mobilitat afecta també a la productivitat de l’economia. Per tant, un bon transport públic a l’abast de tothom és clau per ajudar a sortir de la crisi.
Segon. La nostra decepció perquè no s’han adoptat mesures més valentes per promoure l’ús del transport públic en els desplaçaments forçats per feina o estudi (títols de transport específics pel desplaçaments forçats), ni per les rendes baixes. Trobem clarament insuficient la creació de la T-Trimestre per als aturats a meitat de preu: nosaltres defensem la gratuïtat o un preu realment simbòlic.
Tercer. Exigim un debat seriós sobre les formes de finançament del transport públic. El que s’ha demostrat en els darrers anys és que pujades per sobre de l’IPC als usuaris i usuàries no han fet disminuir el dèficit. Aquest nou sistema de finançament que reclamem ha de estar basat en el següents eixos:
) Congelació de les tarifes com a mínim d’acord a l’IPC.
b) Buscar noves fonts de finançament del transport públic, que inequívocament han de venir del transport privat, causant dels costos socials i mediambientals, costos que fan augmentar la despesa pública que tant es diu que es vol retallar.
c) Cal implementar seriosament la tarifació social (per gent aturada, rendes baixes, joves...) dins dels criteris tarifaris del transport.
d) Simplificació tarifària i fidelització d’usuaris i usuàries. La creació de nous títols integrats que abarateixin i fidelitzin la utilització del transport públic, introduint el pagament per mitjà de domiciliació bancària i la possibilitat de fraccionament. Cal un títol ANUAL de transport amb preus trencadors.
e) Racionalització de les zones tarifàries, eliminant la desproporció que representa un canvi de zona.
Quart. Creiem que la tendència horària del transport públic ha de ser d’augment de franges horàries, no de disminució de les mateixes. Per això estem en desacord amb el tancament els dissabtes de ramals urbans dels FGC i dels rumors (sembla que no materialitzats) de tancament també del Metro.
Cinquè. Manifestem el nostre rebuig a l’eliminació de línies de Bus, i en concret, de l’eliminació els diumenges i festius de la majoria de Bus de Barri, ja que els usuaris i les usuàries que fan servir aquest servei són gent gran que no té cap altra alternativa de transport públic. Els principals problemes del Bus són la seva baixa velocitat comercial i les seves freqüències, no l’excés de línies. Aquesta capil·laritat que donen les línies de Bus està desaprofitada, per manca d’una organització seriosa i eficient de la xarxa.
Sisè. Som contraris a la mesura anunciada d’augment del temps d’espera en les estacions de Metro, ja que el transport públic ha de ser competitiu respecte el transport privat, també en termes de temps empleat en fer un recorregut.
Setè. En termes cívics no trobem cap lògica a que es pugi el preu del transport públic (que té efectes positius cap a la societat) i a la vegada l’Ajuntament de Barcelona abaixi les taxes de la grua, que tan sols pateix i paga la gent incívica. Més aviat creiem que s’hauria d’incentivar les conductes cíviques, que representen la gent usuària del transport públic.
Vuitè. Renovem el nostre compromís per un transport públic i de qualitat i per una mobilitat sostenible i justa socialment.
Assemblea d’EUiA del Transport i les Telecomunicacions
Después de unos meses de la finalización de la campaña ya tenemos la memoria del gran trabajo colectivo hecho por Palestina en la campaña Rumbo a Gaza. Esperamos que la difundáis lo mas lejos posible de tal manera que aquellas personas que hicieron su pequeña donación o realizaron algún acto de apoyo puedan ver en toda su dimensión el volumen de la campaña en la que participaron.
En la memoria, que ocupa 166 páginas, empieza con una introducción sobre la campaña Rumbo a Gaza que viene seguida por las actividades realizadas en los distintos territorios, un breve resumen de lo que sucedió en Grecia con el bloqueo del Gernika, una extensa memoria económica de la campaña y las conclusiones a las que llegamos después de tantos meses de trabajo. El próximo lunes colgaremos en la web un extracto de la memoria.
Muchas gracias a tod@s por vuestro apoyo y desde ya os informamos que estamos trabajando en una nueva misión para romper el bloqueo maritimo a la Franja de Gaza, por lo que pronto tendréis noticias nuestras.
Protestes en defensa dels serveis públics els dies 20 i 21 de desembre de 2011 .
CCOO, IAC i UGT han convocat més protestes contra les retallades i en defensa dels serveis públics.
Així, el dimarts 20 de desembre hi ha una cassolada reivindicativa a les a les 11 h, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.
D'altra banda, dimecres 21 de desembre, a les 17.30 h, els sindicats han convocat una altra concentració de treballadors/es davant del Parlament de Catalunya.
El Premi de Foment de la Participació 2011 (540€) ha estat atorgat a la nostra organització pel projecte “Cap al Xè Congrès: des de barris i viles, organitzem la joventut”.
El jurat va decidir atorgar-nos el premi per la tasca d'interrelació amb el territori i la creació de xarxa, la vinculació d'entitats de diferents àmbits i el foment de la participació territorial que representa el projecte.
El congrés és el màxim òrgan de decisió dels CJC, el moment de fer canvis en la direcció de l’organització i el d’actualitzar la nostra línia política. Aquesta primavera cel·lebrarem el Xè congrés dels CJC-Joventut Comunista i és especialment important, ja que la situació política, econòmica, social i cultural ha canviat radicalment.
Creiem que és cabdal debatre sobre tots aquells temes que actualment ens afecten al jovent. És per això que estem posant especial èmfasi en el procés congressual, perquè al llarg d’aquests mesos la militància de l’organització sigui capaç d’analitzar el seu entorn i realitzar propostes concretes per transformar la societat en que vivim. Com hem dit, volem parlar d’allò que ens toca de prop als i les joves, i per tant, aquest procés congressual volem que sigui obert i participatiu, en que les entitats i associacions tinguin veu i ens ajudin a enriquir el nostre discurs.
Així, des de la tardor de 2011 a la primavera de 2012, els col·lectius engegarem un procés participatiu molt arrelat al territori en què haurem d’organitzar i articular la discussió i debat entre diferents grups de joves i entitats per a fer emergir la opinió del jovent. Només d’aquesta manera aconseguirem que el Congrés sigui una veritable reflexió col·lectiva sobre la situació actual. Només així aconseguirem organitzar l’avantguarda de la joventut treballadora de Catalunya.
El IXè Congrés dels CJC-Joventut Comunista es va celebrar al febrer de 2007. Aleshores l'anàlisi social i les propostes que es feren no s'emmarcaven encara en el context de la crisi econòmica i social del capitalisme a escala mundial. Des de llavors, la situació ha canviat tant que és difícil treballar a partir d'aquells postulats i directrius. Per això, des del 2010, la nostra organització va començar a pensar en la necessitat de celebrar un nou congrés que ens permetés actualitzar i adaptar les nostres idees, enfortint-nos així pels difícils anys que venen. Els successius Comitès Nacionals han anat valorant el calendari fins que, a la primavera de 2011, es va fixar el termini d'un any per a la celebració del Xè congrés motivats en part per l'explosió de la Primavera Àrab i dels canvis que esperem que produeixi.
Poc després, la convocatòria del 15M i l'emergència del Moviment dels Indignats, ens van confirmar, no només la necessitat de celebrar el nostre Congrés centrat en la crisi i les seves conseqüències, sinó també la necessitat de canviar les formes, de modernitzar-nos, d'apel·lar a la Política amb majúscules per mirar de superar el desencant de la major part de la població.
Per tot plegat, engeguem un procés congressual obert al jovent i a la societat en general.
Volem que des de cada territori s'articulin grups de treball, s'aprofitin els espais existents potenciant-los i es generi debat al voltant de la crisi per a trobar solucions. Perquè som una organització que fa política des de la base, que treballa pel poble i amb el poble. Perquè sense una joventut organitzada no tenim cap futur.
CCOO de Catalunya rebutja el desmesurat increment del transport públic
La T-10, el títol més utilitzat, puja un 12%, i denunciem una falta de política de fidelització dels usuaris
Des de CCOO de Catalunya considerem que amb l’actual pujada de preus del transport públic, el govern de la Generalitat mostra la seva escassa sensibilitat social, donada la situació de crisi econòmica que està patint els nostre país, i tenint en compte que, al mateix temps, l’administració subvenciona amb reducció de peatges a determinats usuaris del vehicle privat, sense cap criteri d’equitat social, mentre puja els preus del transport públic. L’anàlisi de les dades de l’increment de preu del transport confirma que els increments més acusats es concentren en aquells títols més utilitzats (T-10, T-Mes i T-50/30), que l’any 2010 van suposar més del 90% de les validacions. També es demostra la tendència sostinguda any rere any a l’augment del preu que paga l’usuari, molt per sobre de l’IPC, però també de l’increment salarial acordat en la negociació col•lectiva. Aquesta situació reiterada castiga econòmicament a aquelles persones que, potencialment, han de ser els usuaris més regulars del transport públic, és a dir, els treballadors/es que necessiten accedir al seu lloc de treball, i no afavoreix, per tant, el creixement de l’ús del transport públic.
Això no deixa de ser una situació contradictòria, quan les polítiques oficials són les d’incentivar la mobilitat sostenible, estimular l’ús del transport públic generalitzat per la mobilitat quotidiana per motius laborals i, a la vegada, evidenciar la insostenibilitat d’un model basat en l’ús irracional del vehicle privat.
La revisió de tarifes pel 2012 aprovada per l’ATM no bonifica als usuaris més habituals del sistema, perquè s’abaixen les tarifes de la T-Trimestre i de la T-Mes, uns títols que només aglutinen al 7.6% dels usuaris (0.6% i 7%, respectivament), donat que són necessaris un gran número de viatges perquè siguin comparables amb les tarifes de la T-10 (57 i 62, respectivament). En aquest sentit, manca una política decidida de fidelització dels usuaris més recurrents, especialment en el cas de la mobilitat laboral: si per anar i tornar a la feina es fan una mitjana de 40 viatges mensuals, no és possible que la T-Mes només s’amortitzi a partir dels 62 viatges. Una aposta decidida pel transport públic per part de l’administració seria que el preu d’aquest títol s’adeqüés a aquesta necessitat i permetés la fidelització d’un col•lectiu que necessita desplaçar-se diàriament al seu lloc de treball. És necessari que l’objectiu de la tarificació sigui que els usuaris recurrents rebin un tractament favorable, perquè el seu comportament repercuteix en benefici del conjunt de la societat, atès que redueix els impactes socials, econòmics, mediambientals, energètics i sanitaris que comporta l’ús massiu i abusiu del vehicle privat.
Si una forma d’aconseguir un increment en la quota del transport públic és introduir una tarificació encara molt més competitiva respecte a l’ús del vehicle privat, des de CCOO de Catalunya creiem que és necessària la introducció de una nova modalitat de títols de transport que realment afavoreixin als usuaris (T-Laboral, T-Anual, T-Estudiant, T-Social, etc.), que permetrien uns avantatges econòmics notables als usuaris, tal com succeeix a les principals ciutats europees. En aquest context, valorem positivament la potenciació de les tarifes socials, amb l’ampliació de l’edat d’ús de la T-12, la disminució del preu de la T-Jove i la introducció d’un ajut per a persones en situació d’atur. Però aquesta última mesura és bastant irreal, donat que el descompte no s’aplica sobre els títols més utilitzats, sinó sobre la T-Trimestre, que no arriba a l’1% de les validacions, pel seu elevat preu i per la necessitat de fer un número de desplaçaments molt elevat, en uns moments en que aquestes persones han vist molt minvada la seva mobilitat per causes laborals.
Des de CCOO de Catalunya trobem una manca de consideració cap a les entitats cíviques i socials que aquesta pujada s’anunciï només una setmana després de la reunió del Consell de Mobilitat de l’ATM, on les organitzacions sindicals tenen representació, sense que es fes cap menció a aquesta pujada o debat sobre les possibilitats de millorar l’eficiència del sistema de tarificació. Per tant, considerem que l’any 2012 ha d’esdevenir en la creació d’un nou marc de treball que obri un fòrum social per discutir la millora del sistema tarifari, i que no sigui sempre una imposició de l’administració, que reiteradament deixa de banda a les organitzacions socials integrades en aquest Consell. També és important recordar que aquesta pujada de preus no ha passat per la Comissió de Preus.
Malgrat tot, des de CCOO de Catalunya també considerem que és necessari destacar l’esforç de la Generalitat de Catalunya que, en el context de retallades de les aportacions del govern de l’Estat, ha incrementat la seva aportació al sistema de l’ATM en un 6.3%. També és positiu que l’ATM posi fil a l’agulla i comenci a plantejar-se un pla d’eficiència amb la finalitat de reordenar serveis, adaptar l’oferta a la demanda real i a racionalitzar la despesa, i la potenciació de la lluita contra el frau. Però considerem que aquestes mesures no s’han d’aplicar sense un anàlisi en profunditat de les repercussions socials que poden tenir aquestes retallades.
Finalment, com venim reclamant des de fa anys, des de CCOO de Catalunya considerem que és imprescindible l’aprovació d’una Llei de finançament del transport públic, una assignatura pendent de la Llei de Mobilitat de 2003, que eviti carregar, any rere any, per sobre de l’IPC els majors costos sobre els usuaris.
Reclamem igualment un nou sistema de títols de transport que fidelitzin als usuaris i facilitin el seu ús per a treballadors/es, estudiants, aturats, pensionistes, persones amb discapacitat, etc., i que és imprescindible per estimular la demanda de transport públic.
La Favb, en contra de la pujada abusiva de les tarifes del transport públic
Des de la FAVB (Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona) volem expressar el nostre rebuig i preocupació per les noves tarifes de transport públic aprovades pel Govern català.
La T-10, l’abonament que representa el 70% dels títols de transport venuts, puja un euro, un 12% davant d’un IPC previst del 3,4%, i el preu de la T-50/30 puja un 10%, mentre que les rebaixes de preu arriben només a les tarifes socials o als títols menys venuts, com la T-mes o la T-trimestre. L’encariment de la T-10 des del 2002 ja supera el 15% i, en lloc de millores en el servei, ja es va anunciar la disminució de les freqüències a totes les línies i la paralització de part de la construcció de la Línia 9.
Aquest increment de tarifes i de retallades als serveis ve a sumar-se als anuncis de les pujades als preus d’altres serveis bàsics (aigua, llum, possible repagament sanitari...) i a la situació general de pèrdua de poder adquisitiu, endeutament o atur en què es troba bona part de la població. Això revela, a més, un engany, ja que el Conseller de Territori i Sostenibilitat va dir que la T-10 no arribaria als 9 €. Una insensibilitat social que de ben segur acabarà tenint conseqüències.
L’argument de la Generalitat que el viatger assumeixi un percentatge superior del cost del bitllet (del 42,2% al 47,1%) sembla voler oblidar que l’usuari ja està sufragant el cost amb els seus impostos, i que el transport públic, com correspon a la seva categoria de pilar de l’Estat del benestar, hauria de rebre més finançament públic per fer-lo més assequible a les persones amb menys ingressos, ja sigui amb partides pressupostàries superiors o obtenint més ingressos a partir del transport privat.
Ben al contrari: l’anunci es fa en paral·lel al de les noves tarifes i condicions a les autopistes, cosa que posa de relleu el tracte de favor cap als usuaris d’un transport més car i contaminant respecte als usuaris del transport públic.
La incorporació dels descomptes per als vehicles amb alta ocupació o ecològics es fa a la vegada que s'anuncia la bonificació als que més utilitzen les autopistes, i els increments de tarifes als peatges són menors que els del transport públic: un 5,4% als vehicles lleugers respecte al 7,8% de mitjana als títols de transport públic.
Però, a banda d’afavorir els usuaris freqüents de les autopistes -un concepte ben discutible quan la Generalitat manifesta prioritzar el transport públic- la consideració de la recurrència en l’ús d’aquesta infraestructura, i per tant amb dret a rebaixa de tarifes (16 vegades al mes), no és ni de lluny el mateix barem amb el qual es considera un usuari freqüent del metro (més de 50 viatges al mes). Per acabar d’arrodonir-ho, al primer se’l bonifica amb descomptes del 30%, al segon amb descomptes menors al 2% en títols ja de per si molt cars.
En aquestes circumstàncies, la disminució dels preus de les tarifes socials queda diluït: la baixada del 12% en el preu de la T-jove o l’ampliació de la T-12 fins als 16 anys són mesures positives, però que es manifesten del tot insuficients davant dels increments de la resta de tarifes, per no citar el descompte del 50% pels aturats... sempre que superin, això sí, els 50 viatges al mes (descomptes en la T-trimestre).
Davant d’aquesta situació, la FAVB continua apostant pel transport públic, un transport sostenible i al servei de tothom, font d’equitat social i un dels serveis públics més importants a la nostra ciutat, i es manifesta totalment en contra d’aquesta pujada abusiva de tarifes, més encara en el context de crisi actual. Barcelona, 20 de desembre de 2011
ACAPS - Federació d'associacions catalanes amigues del poble sahrauí
Un año sin verdad ni justicia para Said Dambar
El próximo 22 de diciembre se cumple un año del brutal asesinato del joven Said Dambar por las fuerzas de ocupación marroquíes.
Said fue asesinado por un policía marroquí a quemarropa durante el toque de queda al cual estaba sometida la ciudad de El Aaiún, capital del Sáhara Occidental ocupado, en los días que siguieron al desmantelamiento del campamento de Gdeim Izik (8 de noviembre de 2010).
Desde entonces, su familia ha estado exigiendo a las autoridades el esclarecimiento de la verdad sobre los hechos que rodearon la muerte de Said. Su cadáver sigue a día de hoy en la morgue de El Aaiún sin recibir sepultura, lo cual contradice todas las normas legales.
Las autoridades marroquíes se han negado de forma sistemática a dar una explicación exhaustiva sobre las circunstancias que rodean el asesinato de Said y a realizar la autópsia del cadáver que reclama la familia.
La presión para silenciar este crimen que ejercen las fuerzas de ocupación llega a una magnitud enorme. De forma continuada ejercen todo tipo de intimidación sobre su familia con el fin de hacerles callar en su reivindicación de justicia.
Es tiempo de actuar, de solidarizarnos con la famila de Said Dambar y exigir al gobierno español que asuma su responsabilidad como potencia administradora del territorio del Sahara Occidental en proceso de descolonización, y exija a las autoridades marroquíes el esclarecimiento de una vez por todas del trágico suceso que le arrebató la vida al joven de 26 años. Es tiempo de exigir verdad y justicia para Said Dambar y su familia.
Por ello convocamos a todos los movimientos solidarios a realizar concentraciones en todas las ciudades posibles del estado español y a nivel internacional el día 22 y 23 de diciembre.
Los lugares que ya están confirmados y donde se seguirá la convocatoria son:
DÍA 22 DE DICIEMBRE
ZARAGOZA: 20 hs. Plaza España
HUESCA: 18 a 20 hs Plaza Navarra.
LLEIDA: 18.30 hs. Plaza de la Paeria (ayuntamiento)
VALENCIA: 18.30hs-20.30hs. Consulado Marroquí. C/ La Paz, 38
VALLADOLID: 20.30 hs. Fuente Dorada,
GRANADA: 18 hs. Plaza del Carmen.
GANDÍA: 18 hs. Plaza del Ayuntamiento
SANTANDER: 19,30 hs. Delegación del gobierno,
DONOSTIA: 19 hs. Calle Loiola (frente al Fnac)
BARCELONA: 20 hs. Plaza de Sant Jaume.
MADRID: 19 hs. Plaza de Sol
SANTIAGO DE COMPOSTELA: 18 hs-20hs Praza das Praterías
LANZAROTE: 11:00 hs. Concentración frente al Cabildo Viejo de Arrecife 18:00 hs. Presentación del Documental sobre el caso de Said Dambar. Archivo Municipal de Arrecife. 18:30 hs. Conferencia sobre este caso y los Derechos Humanos en el Sáhara Occidental. Archivo Municipal de Arrecife.
PALMA DE MALLORCA: por confirmar sitio y hora
VITORIA GASTEIZ:18 A 20 hs. Plaza de la Virgen Blanca.
PARÍS: 15 h- 18hs. Parvis des Droits de l'Homme. Plaza Trocadero. (frente la torre Effeil)
MÓDENA, ITALIA: 18:30-20.30 hs. Piazza Mazzini
TRES LOMAS, BUENOS AIRES, ARGENTINA: 18 hs en la plaza Islas Malvinas
CAMPAMENTOS DE TINDOUF: Smara
EL AAIÚN: - martes 20 de diciembre frente al tribunal ilegal marroquí de apelación en el Aaiun ocupado
- jueves 22: lugar y horario por confirmar
DÍA 23 DE DICIEMBRE
TENERIFE: 18 hs-20 hs. Subdelegación del Gobierno. (hora Canaria)
GRAN CANARIA: 18hs-20 hs. Ante el Consulado Marroquí. (hora Canaria)
Invitamos a todas las la organizaciones, asociaciones y personas solidarias a que se sumen a esta iniciativa apoyando esta acción.
SAID, HERMANO NOSOTROS NO OLVIDAMOS!
Resistencia Saharaui
Sahara Acción Silla
Porunsaharalibre
Poemario por un sahara Libre
SAPS Canals
Jóvenes Saharauis Revolucionarios
Federació Acaps
TEPS ( Terres del Ebre amb el Peuble Saharaui)
Fundación Sahara Occidental
Redsaharaui.es
AcAPS Wilaia Alt Penedès
Espacio Sáhara Lanzarote
Alouda Cantabria
Brigada Voluntaria Elmagd
Sahara Thawra
Plataforma de Apoyo Político al Pueblo Saharaui
WSRW Madrid
Sahara Resiste
Asociacion Canaria de Solidaridad con el Pueblo Saharaui
AJOSAC
Sahara en Red
Tibisima Mollet Sahara
Asociación Paz Ahora
Alouda Huesca
Comité de Apoyo al Sahara
Aarasd Cartagena
APDHE (Asociación Pro Derechos Humanos de España)
Acaps La Safor
Alcalá con el Sahara
Nidal Sahara Valladolid
Saharaacciones
ASADEH (Asociación Saharaui Derechos Humanos)
Equipo Mediático
Sahara desde Canarias, Radio Guiniguada
ajosacsahara.org
Jóvenes por una Causa, Madrid
Euskal Herriko Lagunak Mendebaldeko Sahararekoekin Bat
Sàharaponent
YALAH - Solidaris amb el Poble Sahrauí
Organizacion de Defensores Saharauis 2ª Generación
Asociación de Inmigrantes Saharauis en Aragón (AISA)
Sogaps Galicia
Resistencia Saharaui Latinoamerica
Plataforma de apoyo al pueblo saharaui de Tenerife
Asociación Cultural Hispano-Saharaui
Coordinadora Provincial Sahara Alicante
Ayuda al Sahara Occidental de Elche
Association Commuanuté Sahraouie en France
Association des Sahraouis en France
Kabara Lagdaf, associazione di solidarietà con il popolo saharawi
AFRAPEDESA
Izquierda Unida Extremadura
AIODH, Asociacion Internacional para la Observación de los Derechos Humanos
El coordinador general d’EUiA i diputat augura més activisme al carrer i una actitud ferma d’oposició a les institucions davant l’anunci d’unes mesures “molt liberalitzadores” i una nova reforma laboral
El coordinador general d’EUiA i diputat, Jordi Miralles, ha declarat avui que en el discurs d’investidura “Mariano Rajoy ha fet una diagnosi de la crisi de manera interessada per amagar així les seves causes”. Segons Miralles, el nou president del Govern espanyol s’ha dedicat a “justificar uns durs plans d’ajustament social” regressius per la gran majoria de la ciutadania. “Ens preocupa el que ha dit i el que no”, ha insistit el dirigent d’EUiA, que ha senyalat “la democràcia, l’autogovern i el medi ambient” com els temes absents del discurs de Rajoy.
En opinió del diputat d’esquerres, les mesures anunciades pel president ‘popular’ són “molt liberalitzadores” i en concret s’ha referit a les propostes de baixada d’impostos i de ‘simplificació’ de l’Administració Pública, concepte “copiat del Govern de CiU” i que ha significat la reducció del servei públic en vistes a “la mercantilització i la privatització”, com en el cas de la sanitat –“Rajoy ha obert portes a ‘noves formes de gestió’ i tots coneixem el model de la comunitat de Madrid i què ha significat: privatitzar i fer negocis”, ha acusat Miralles-. D’altra banda, ha carregat contra la nova reforma laboral que pretén tirar endavant el PP: “La reforma laboral ha fracassat, però ara la dreta torna a culpar a la gent treballadora dels alts nivells d’atur al país enlloc de centrar-se en com incorporar més persones al mercat laboral”, ha dit el coordinador general d’EUiA. En aquest punt també ha destacat que Rajoy ha demostrat “portar ben après el discurs de la patronal” en haver llançat “un dard enverinat” als sindicats pel que fa a la negociació col·lectiva, doncs ha instat a que “s’adapti a l’àmbit que a l’empresa li vagi millor”.
La conclusió per Miralles és que avui han parlat per boca de Rajoy “la patronal, els lobbys i els especuladors” i en conseqüència ha anunciat més activisme al carrer i una actitud ferma d’oposició a les institucions.
Solidaritat amb els empleats públics i missatge per la nova direcció del PSC
Entrant en altres temes, Miralles ha volgut expressar una vegada més la solidaritat de la seva formació amb els empleats públics, que s’enfronten a noves retallades, i ha defensat “una societat sana, formada i amb igualtat d’oportunitats” front a l’aprimament del sector públic impulsat per part del Govern de CiU i les conseqüències que està tenint “en les condicions laborals, en l’atenció i la protecció de les persones i en la qualitat dels serveis públics”.
Quant al resultat del Congrés del PSC, Miralles ha explicat que ha felicitat personalment Pere Navarro a qui ha transmès el següent missatge en nom d’EUiA: “Treballem des de la diversitat de l’esquerra que representem amb l’horitzó de tornar a fer possible una majoria d’esquerres el 2014 a Catalunya i al màxim de municipis”.
‘La Marató’ de TV3
Preguntat pels periodistes de TV3 sobre quina valoració fa de ‘La Marató’, en la que ell mateix ha participat un any més, Miralles posat en primer terme “el poble català i la seva vessant solidària”, però ha senyalat que cal que el Govern cobreixi el que li toca amb polítiques impositives: “La millor ‘marató’ que podria fer el Govern és incrementar impostos per cobrir aquestes necessitats –regeneració i transplantament d’òrgans i teixits- i d’altres”, ha conclòs.
El diputat montcadenc d'ICV-EUiA al Congrés dels Diputats serà portaveu adjunt de la comissió de Foment i portaveu de política exterior
El diputat al Congrés de Madrid en representació d’ICV-EUiA, el montcadenc Joan Josep Nuet, ha compartit aquest dissabte un sopar amb la militància de Montcada a l’Hotel Sercotel Ciutat de Montcada. És el primer acte polític des que Nuet ha ocupat el càrrec, que el convertiran en el portaveu tercer del grup parlamentari denominat de l’esquerra plural, on estaran representants ICV, EUiA, Izquierda Unida (IU) i la Chunta Aragonesista. El nou diputat montcadenc va compartir taula envoltat d'unes 150 persones i amb la cúpula comarcal de la seva formació. Laveu.cat ha pogut conversar amb Nuet i captar les primeres impressions un cop constituÏt el Congrés.
Després de ser triat diputat a Madrid, les primeres paraules en una entrevista a Montcada Ràdio van ser d'agraïment a la ciutat de Montcada.
He crescut políticament a Montcada i Reixac i a la comarca. Aquí vaig sumar l’experiència municipal amb l’alcalde Josep M. Campos i em vaig fer com persona i militant politic. Vam governar i van ser anys molt interessants on vam poder fer molta feina. Fins i tot en la darrera etapa, estant a l'oposició. No oblido qui sóc i d'on vinc i he de tornar a la meva ciutat tot el que ella m’ha donat, que és més del que jo li he pogut retornar. Estaré a la comissió d'infraestructures, com portaveu adjunt de Foment. Montcada es mereix que se la comenci a tractar bé i allà tindré moltes coses a dir de la meva ciutat.
Com valora els darrers anys com a senador, en un context marcat pels dubtes que compleix la Càmbra alta?
Hi ha un debat molt complicat. Nosaltres hem defensat sempre que el Senat només té raó de ser com a cambra de representació territorial de l’estat plurinacional. Per tant, som partidaris que es reformi la Constitució. Que realment afronti lleis vinculades a l'estructura territorial com ara els estatus. Si no es reforma, no pot continuar sent una cambra de segona lectura i anirà cada dia creixent més la idea que sobra en aquest país. Crec que és una institicuió maltractada. És un llàstima. Cal que el PSOE i el PP avancin en la funció del Senat que la Constitució defineix però que no desenvolupa, i ho facin en aquesta legislatura de forma qualitativa. Jo hi he sumat una gran experiència parlamentària i sé que hi ha gent que hi treballa molt i que fa una molt bona feina, però globalment som crítics amb el paper actual que exerceix i que no respon a l’Espanya plurinacional que defensem.
Ara que s'ha constituït ja el Congrés, quins són els fronts oberts que haurà d'assumir?
El primer és ser conseqüents am el programa electoral. Presentarem ja el paquet de mesures que marcaran el primer període legislatiu que arriba fins a l'estiu i que recolliran l'adhesió al pagament de l'habitatge, la mobilitat i el transport. A més, seré el portaveu de política exterior i de la comissió constitucional, que és per on passen els estatuts i el debat de la reforma constitucional i el model d’estat. I aquí la coalició té molt a dir. Venim de Catalunya però el nostre grup representa formacions nacionals (IU, ICV, EUiA i CHA) i creiem que podem fer una gran aportació al conjunt del projecte federal. A més, col·laboraré a fons amb Gaspar Llamazares en la distribució de tasques en la comissió d'Infraestructures, i sobretot en la de ferrocarrils. Vull agafar-ho amb forces, ja que és un tema que m’uneix al meu municipi. És un eix vertebrador del nostre discurs polític que em fa molta il·lusió.
Quin és l'escenari que tindrà Catalunya amb una majoria del PP?
Sortirem de dubtes dilluns amb el discurs d'investidura de Mariano Rajoy i divendres, quan es reuneixi el primer Consell de Ministres. Tot indica que hi haurà paquet de retallades molt important i que hi ha un acord tàcid entre el PP i CiU. Convergència retallarà a Catalunya i els populars a Espanya i les dues forces polítiques defensaran que no hi ha cap altre projecte. Això ensorra Catalunya i el seu projecte de país. Nosaltres creiem que cal més inversió i més despesa social i aquest no és precisament el model d’enfortiment de Catalunya que, a més, fa que CiU es doblegui i se sotmeti al PP i quedi enterrat el debat sobre el Pacte Fiscal. I nosaltres denunciarem aquest tàndem.
I a nivell de proximitat, com buscarà el contacte amb la ciutadania?
Des d'ICV-EUiA concebim la política des del carrer. És fonamental, i jo vull ser conegut com el diputat del Vallès Occidental, de Montcada. Recorrent poble a poble, conflicte a conflicte, barri a barri, empresa a empresa i que serveixi com a eina perquè les problemàtiques tinguin una entrada directa en la discussió al Congrés. Buscaré una articulació que permeti que les polítiques d'ICV-EUiA a la comarca surtin enfortides, perquè som el futur. I estic convençut que aquest diputat ajudarà a consolidar el treball que s'està fent a Montcada i que farà possible que l'equip que lidera Josep M. González obtingui l'alcaldia en les properes eleccions.
El discurs del que serà el dia 20 de desembre President del Govern de l'Estat, Mariano Rajoy, ha estat més llarg d'allò que s'esperava i vull destacar-ne 5 aspectes que m'han cridat més l'atenció en una primera anàlisi:
1. Un discurs liberalitzador o neoliberal. Aquest aspecte se sustenta en les propostes fiscals d'una banda, en què s'aborden només com a estímul de l'economia i sense cap pretensió de progressivitat. Per un altre costat una Reforma Administrativa i una reducció del Sector Públic que són presentats sota el populista discurs de la simplificació i l'estalvi però que amaguen propostes recentralitzadores i de precarització dels empleats públics.
2. S'ha ofert un pacte per a l'educació, però no se n'han concretat els continguts. Molt preocupant ha estat el discurs sobre el sistema públic de salut, on clarament s'ha anunciat un pacte de salut en què es determinin les prestacions bàsiques i les que no ho són. Vol assegurar-se el finançament públic de les prestacions bàsiques però no de la resta. Això obre un clar camí a les privatitzacions d'una part no especificada de les prestacions. Aquest aspecte cal sumar-lo al postulat anunciat de cercar noves formes de gestió de prestacions públiques.
3. Una clara aposta per a una nova Reforma Laboral, amb propostes de reforma del sistema de negociació col·lectiva basat en flexibilitzar el marc de negociació en funció de l'interès de les empreses, una clara insinuació al despenjament de les empreses dels convenis col·lectius.
4. Pràctica desaparició de la política mediambiental, amb l'excepció del manteniment de l'energia nuclear.
5. Cap menció al finançament dels ajuntaments ni a la perspectiva de pacificació i normalització política al País Basc.
Castellano
JOAN JOSEP NUET, Secretario General del PCC
El discurso del que será el día 20 de diciembre Presidente del Gobierno del Estado, Mariano Rajoy, ha sido más largo de lo esperado y quiero destacar 5 aspectos que me han llamado más la atención en un primer análisis:
1. Un discurso liberalizador o neoliberal. Este aspecto se sustenta en las propuestas fiscales por un lado, en la que se abordan sólo como estímulo de la economía y sin ninguna pretensión de progresividad. Por otro lado una Reforma Administrativa y una reducción del Sector Público que son presentados bajo el populista discurso de la simplificación y el ahorro pero que esconden propuestas recentralizadoras y de precarización de los empleados públicos.
2. Se ha ofrecido un pacto para la educación, pero no se han concretado los contenidos de éste. Muy preocupante ha sido el discurso sobre el sistema público de salud, en que claramente se ha anunciado un pacto de salud en el que se determinen las prestaciones básicas y las que no lo son. Quiere asegurarse la financiación pública de las prestaciones básicas pero no del resto. Esto abre un claro camino a las privatizaciones de una parte no especificada de las prestaciones. Este aspecto hay que sumarlo al postulado anunciado de buscar nuevas formas de gestión de prestaciones públicas.
3. Una clara apuesta por una nueva Reforma Laboral, con propuestas de reforma del sistema de negociación colectiva basado en flexibilizar el marco de negociación en función del interés de las empresas, una clara insinuación al descuelgue de las empresas de los convenios colectivos.
4. Práctica desaparición de la política medioambiental, con la excepción del mantenimiento de la energía nuclear. 5. Ninguna mención a la financiación de los ayuntamientos ni a la perspectiva de pacificación y normalización política en el País Vasco.
